En fi...

Un bon vídeo

2011-12-01T10:26:00.003+01:00

No és massa imparcial, però seria un bon resum per a un forani.

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

2011-02-25T21:27:00.003+01:00

Tinc la necessitat d'escriure-ho amb la mateixa llengua amb la qual ho he llegit:
"No es mas grande quien mas sitio ocupa, sinó quien mas vacío deja cuando se va".

El nostre planeta, quina passada!

2011-02-23T08:17:00.003+01:00

Ets mooolt gran, tiu!

2011-02-18T18:59:00.002+01:00

La Veritat i la veritat

2010-09-30T21:09:00.000+02:00

L'altre dia li van dir a la meva dona referint-se a mi: "no és que et digui les veritats, et diu el que ell creu que és la veritat".
Em va encantar i em va fer reflexionar molt!

Vaga genral

2010-09-26T20:51:00.002+02:00

Dimecres que ve està convocada una vaga general. Crec que tothom té clar que qualsevol treballador té dret a adherir's-hi, a secundar-la i a no anar a treballar. El que no tinc tant clar és que els "compañeros" sàpiguen que qui vol seguir treballant també hi té dret. I ho dic perquè durant la darrera setmana han arribat a l'empresa on em guanyo la vida missatges de terceres persones advertint a la direcció que si decideix treballar aquell dia és possible que s'incendii certa maquinària o hi hagin d'altres desperfectes materials.

Fa un parell d'anys, una vaga com aquesta hagués estat seguida per bona part dels treballadors de l'empresa, però com que avui en dia la situació no és per tirar cohets, pràcticament ningú vol fer vaga el dimecres i prefereix treballar perquè no se li decompti el sou del dia.

Un cop vist això em pregunto si els sindicats segueixen essent els representants i la veu dels treballadors, aquelles persones que sense ànim de lucre lluiten pel bé comú desinteressadament, o si pel contrari s'han desenmascarat i els treballadors els veuen com el que són.

El que tinc clar és que el comitè d'empresa n'ha despotricat per obligar-los a no cobrar un dia de feina que ells volien treballar.

Pim, pam, pum

2010-04-24T21:42:00.002+02:00

"No te acostarás sin saber una cosa más".

El dia d'avui m'ha sevit per saber i poder afirmar amb rotunditat que la Pilar Rahola ha aconseguit fer que CiU guanyi les properes eleccions.

Ho veig clar per una llarga llista de raons i sensacions acomulades i que avui he confirmat.

Ho sé gràcies a la Pilar.

Els cotxes a la nit

2010-03-17T10:02:00.002+01:00

Dilluns, són les 22:00 de la nit i agafo el cotxe per anar a casa després de la classe. Com que estic rebentat faig coses que no acostumo a fer, i em dedico a mirar els cotxes amb els que em creuo. Hi ha molt poc tràfic. Des de Juli Garreta a casa meva tardo menys de 5 minuts, i no és precisament per la velocitat que porto. En aquest recorregut em creuo amb uns 15 cotxes, i hi veig quelcom interessant: 9 dels 15 són cotxes de gama alta o molt alta (BMW, Mercedes i Audi).

És possible que hi hagi alguna relació entre grans ingressos i hora de tornada a casa? Dilluns és el dia del cotxe de luxe a Girona? La zona per on passo per anar a casa és el Pedralbes gironí?

Avui torno a tenir classe, recolliré més dades!

Més Plató i menys multes

2010-03-03T07:26:00.006+01:00

Dissabte passat, mentre prenia un cafè a un bar, vaig fer ús de les grans protuberàncies acústiques que Déu m'ha dotat i vaig sentir un petit fragment d'una conversa de la taula del costat: "Qui es suïcida és covard amb la vida, però valent amb la mort". Hi vaig donar voltes uns minuts mentre intentava seguir la conversa de la meva taula, i després vaig passar pàgina.

Avui al diari llegeixo que el suïcidi ha passat a ser la primera causa de mort no natural, és a dir, no provocada directament per una malaltia. Així de cop sobta, però l'explicació estadística rau en que el nombre de suïcidis no ha augmentat, i en canvi, el que fins ara estava en el primer lloc de la macabra llista -els accidents de tràfic- ha disminuït.

De seguida m'han vingut al cap tots els esforços que es dediquen a la seguretat vial: la conscienciació contra els accidents, els controls de velocitat i les multes, la publicitat, les millores de les carreteres i una llarga llista de mesures per arreglar aquest problema. Però resulta que millorar en aquest sentit ha servit perquè ens n'adonem que n'hi ha un altre de la mateixa magnitud al qual no se li ha dedicat absolutament res.

Perquè? Perquè és molt més difícil d'arreglar? Doncs sí perquè és un problema de fons, i intentar arreglar-lo comportaria un canvi profund en el modus vivendi occidental, i ja se sap que el déu "estat del benestar" és intocable al segle XXI.

Hi ha part de malaltia, però sobretot hi ha la confusió que genera adonar-se de lo efímers que poden arribar a ser els objectius que ens marca el model de vida d'avui: fama, diners i bellesa.

Jo no sóc ningú per jutjar els motius però està clar que aquest trident és letal de necessitat i fins que no en siguem plenament conscients seguirem pagant cares les multes i la falta d'horitzó.

Re-descobrir

2010-02-04T17:58:00.000+01:00

Aquesta setmana he tornat a escoltar, després d'un parell d'anys, els Smashing Pumpkins.
Sembla mentida com la memoria assocía uns acords concrets a un moment determinat de la vida. Mai m'hagués imaginat que es pogués sentir amb aquesta intensitat: les imatges em tornaven al cap amb més claredat que mai.
Aquesta gent eren impressionants!

http://www.youtube.com/watch?v=UAS6daVLT5U&feature=related

Obligar el català

2010-02-01T19:00:00.002+01:00

Algú em podria dir quantes òperes en català ha escoltat aquest país en la última dècada?

Segurament cadascú sap l'ordre de magnitud sense que ningú li ho digui. Tendeix a 0, oi?

Hem de sancionar al Liceu per no deixar-nos triar d'escoltar les òperes en català? No.

Per què? Doncs perquè cada sala d'espectacles vol ser rendible per sí mateixa, i si veu que el públic demana òperes en català, de ben segur que no tardarà en oferir-ne. Pel contrari, si no hi ha demanda no ho farà. Com la immensa majoria d'empreses en cadascun dels seus sectors la primera condició és la rendibilitat i la llei de la oferta i demanda.

"Ohhh, es que la cultura no és comerç i prou!". D'acord, doncs obliguem a les sales d'exposició a tenir obligatòriament una quota d'artistes catalans, "en nom de la cultura". Passem-nos tots a els Miró i Cuixart, que els altres no aporten res a la nostra cultura.

Siusplau, no siguem absurds ni totalitaris. Si les productores tinguessin 100 cartes al dia a les seves bústies que els demanessin cinema en català, no dubteu que doblarien al nostre idioma totes les pel·lícules, però com que no és el cas, no ens queixem del 3% doblat i els obliguem a fer el que alguns anomenen normalització lingüística.

Els que s'haurien de normalitzar el cervell són els que obliguen a aquestes bajenades, penso.

Un altre dia donaré el meu parer de l'ús obligatori del català a les escoles. És més divertit.

Sor Forcades

2010-01-26T13:09:00.002+01:00

Potser no estava tan equivocada, la humil monja i metgessa que ens parlava de la grip A.
Ja fa un parell de dies que en parlen a les notícies: tot plegat va ser una passada de frenada. Se la va intentar desacreditar de totes formes: els anti-catòlics pel fet de ser monja, els catòlics per les seves declaracions sobre l'avortament, i les autoritats sanitàries perquè deia just el contrari del que ells predicaven. Se la va acusar de fer fantasioses teories conspiratòries, de predicar des de la comoditat del primer món, d'involucrar-se en temes que no li corresponen a una monja...Ella va respondre amb dades, contrastades i irrefutables. Per mi era la viva imatge d'una repudiada, d'algú que rebia plantofades de tot arreu. "Quin parell de...", vaig pensar.
Seguint allò de "No parlar del que no es sap" no em vaig posicionar. Avui, però, puc dir amb el cap ben alt que no sé si les autoritats sanitàries han acabat amb la grip A, però segur que han contribuït a reduir la fam al món perquè n'hi ha molts, molts que s'han hagut de menjar les seves paraules.
Un altre dia podem parlar de l'avortament i de la funció de les monges, però a dia d'avui això és el que hi ha.

El futbol sí és important

2009-12-22T10:10:00.002+01:00

"Som un país amb llengua pròpia, i quan sortim la fem servir".

Pep Guardiola

Lamentablement, ha fet més per Catalunya aquesta declaració de l'entrenador d'un equip de futbol que totes les ambaixades i discursos a l'estranger del govern català.

Sostres

2009-12-04T18:42:00.002+01:00

Cito en Sostres:

La Creu

No vaig anar mai a cap escola relogiosa i no recordo cap crucifix en cap aula. En tot cas tampoc no crec que la Creu, cas de ser-hi, hagués mutilat o pertorbat o molestat cap dels meus companys. Ni a mi, per descomptat. Em sembla que en aquella edat, ni ens n’haguéssim adonat. Tot aquest renou organitzat pel PSOE i Esquerra sobre els crucifixos a les escoles em sembla lamentable en el sentit ideològic, però sobretot irreal, perquè no he detectat cap proliferació massiva de crucifixos a les escoles i organitzar un escàndol al voltant d’aquest afer crea un debat innecessari, sense causa. L’obsessió estalinista de la part d’Esquerra que des de Madrid més o menys controla Joan Tardà, arriba fins a l’extrem de pretendre regular per llei la presència o no de la creu també a les escoles privades. Tardà sembla confondre la laïcitat amb cremar esglésies. I capellans. Hi ha una Esquerra que sempre ha estat així, i que encara no ha fet la transició a la democràcia. Hi ha una esquerra que és encara totalitària, i que que continua pretenent encabir el món dins dels seus esquemes que moltes vegades són deliris. La sang està assegurada. Es vulgui o no es vulgui acceptar i molt més enllà dels fórceps paradigmàtics de l’esquerra catalana i de l’espanyola, a Catalunya el cristinanisme i el catolicisme són alguna cosa més que una confessió privada. Formen part de la nostra cultura, de la nostra concepció del món i de les nostres vides, siguem o no creients i encara que fins i tot siguem ateus. Si t’hi fixes bé, el que fem i pensem i la nostra manera de sentir-nos contents o culpables té sempre unes arrles molt concretes. No crec que tingui gaire sentit legislar negant-nos.

Entoses no hase falta desir nada mas.

Casualitats

2009-10-20T11:03:00.002+02:00

Com anell al dit! Justament el dia que hi ha un parell de blogs que segueixo que parlen de l'educació, un meu germà m'envia aquesta vinyeta...

Quan dins el cistell hi ha una poma (o Sirera) podrida

2009-10-12T10:22:00.011+02:00

Suposem que jo són un professor d'un col·legi i en una conversa privada afirmo que el col·legi on estic és una merda. Resulta que la resta dels meus companys i el director de l'escola s'en assebenten. Hi ha només, repeteixo, només tres opcions:

1.- Sóc coherent amb el que penso, per tant li dic al director que comenci a arreglar-me els papers perquè me'n vaig de l'escola

2.- El director em crida per parlar-ne. A partir d'aquí se'n deriven dos escenaris més possibles:

2.1.- Arribem a la conclusió que realment l'escola és una merda i que es pot canviar, i que la canviarem. Apareixem els dos davant tots els companys que es senten dolguts pel que he dit i els expliquem que pensem el mateix i que lluitarem per canviar-ho. Els companys ho entenen i ens hi ajuden.

2.2.- El director no pensa com jo: creu que sóc jo qui estic equivocat. Conseqüència: la mateixa que el punt 1.-

3.- Explico als meus companys el perquè de la merda. M'entenen i em recolzen. Fem fora al director per transformar la tifa en caviar.

Bé, no he vist cap d'aquestes combinacions possibles al diari els últims dies. D'això en dedueixo:

1.- En Daniel Sirera és un pocavergonya.

2.- Ell és conscient de la seva inutilitat, i sap que fora del món de la política no es podria guanyar el pa. Ergo segueix com estava, a veure com evolucionen els esdeveniments.

3.- Al PPC no hi ha ningú amb la suficient autoritat moral com per poder exercir de director d'escola.

4.- Hi ha certa gent que no sap el que volen dir paraules com vergonya, coherència, dignitat, fidelitat, lleialtat i saber fer. En Daniel Sirera n'és un.

5.- La coherència no és un valor arrelat al nostre dia a dia: si fos així, aquest tipus d'esdeveniments ens provocarien arcades, i no indiferència.

6.- No sé per què he escrit el post en "punts" numèrics, deu ser que no en sé més, o potser que se'm veu el plumero de ciències.

La selva

2009-10-07T15:53:00.009+02:00

Ja hi tornem a ser. Seguint una costum que sembla mil·lenària per normal i quotidiana, durant les parades absurdes per les absurdes seleccions, hi ha una sèrie de guineus que hi treuen tot el suc a aquestes dates.

Segurament porten setmanes planejant-ho, no és difícil, només s'ha de mirar al calendari i buscar-hi la setmaneta de les seleccions. Saben que llavors, els centenars de periodistes esportius que viuen de llepar i rellepar i tornar a re-rellepar cada instant del que anomenen "actualitat esportiva" es queden sense feina.

Estan famèlics, com la lleona que volta quests dies pels Ports, i les guineus són conscients que només han d'ensenyar l'esquer perquè els lleons s'hi llencin. I això, es clar, significa que tota aquesta "actualitat esportiva" d'aquella setmana girarà entorn a l'esquer mossegat. La jugada perfecta: publicitat màxima sense competència.

Parlo de guineus com en Sandrusco, i lleons com en Canut.

Sandrusco: tants mesos necessites per mentir?

Canut: no hi ha més ex-jugadors del Barça que puguis anar a entrevistar a l'extranger amb els gastos pagats? Ja ho vas fer en l'anterior parada de seleccions, amb l'Etoo, i en vas omplir 4 Telenotícies i desenes de tertúlies esportives.

El fet és que dins aquesta selva no existeix la selecció natural, més aviat hem de parlar de selecció electoral, i en això tant les guineus com les lleones semblen Doctors, sobretot quan parlen ex-cathedra des de la còmoda butaca que tots els aficionats al futbol paguem quan apretem "Power" al televisor o la radio.

2009-10-05T23:20:00.003+02:00

Informe encarregat per la Generalitat per saber l'opinió que ténen els nens de la Consellera Geli: 12.000€.

Conclusions: les criatures de 7 a 9 anys només saben que surt a "Polònia", les de 10 a 12 anys la reconeixen però no en saben el nom, i les de 13 a 14 sí que la reconeixen, però només com un personatge públic, no pel seu càrrec.

I les criatures de 16 anys? La coneixen?

Perdò, de criatures res, havia oblidat que la consellera les considera persones adultes. De fet, ella defensa que el criteri del farmacèutic pot decidir que fins i tot els de 13 també són adults.

Consellera, consellera... Els 12.000€ els podria haver invertit en sentit comú, i s'hauría estalviat el ridícul.

"29 people, too many people"

2009-09-24T20:08:00.011+02:00

Aquest és, per mi, el vídeo més "pell de gallina" de U2. No només per la cançó, sinó pel lloc i les circumstàncies. El pare d'en Bono va morir la mateixa setmana del concert, cosa que es nota durant tota la actuació, pel to de la seva mirada i els seus gestos. A més era el primer concert de la gira a Irlanda, davant de 90.000 persones, i molt a prop de casa seva: Slane Castle.

La lletra pren un significat especial en aquestes circumstàncies, ja que està escrita pensant en la massacre d'Omagh, i els 30 segons finals del vídeo fan que s'aturi el temps imaginant què deuen sentir els partidaris d'un i altre bàndol, presents en aquell concert, escoltant a en Bono.

Altaveus amunt, i a disfrutar:

Per entendre la crisi

2009-09-17T23:15:00.000+02:00

Un amic me'l ha recomanat vivament i entusiasta unes quantes vegades, i al final l'he mirat.
A ritme de sarcasme, és una paròdia que ajuda a entendre com hem arribat on som i de quina manera guanyen els que sempre guanyen.
Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=pFmYIFk5i1Q

Per què celebrem una derrota?

2009-09-16T23:15:00.000+02:00

Apa, ben dit!

2009-09-15T23:30:00.000+02:00

Jo no ho sabria dir millor, així que prefereixo mostrar les fonts:

http://paper.avui.cat/article/dialeg/174415/proposit/laporta.html

Que n'aprenguin! Ja és hora de reconèixer els mèrits (i el que no ho son) de les persones abans que reposin a una tomba.

Sobre les comparacions

2009-09-10T19:10:00.000+02:00

L'últim dia del viatge que vam fer aquest estiu vam tenir l'ocasió de ser testimonis d'excepció d'una situació d'aquelles que et fa pensar en la persona.

Estàvem els dos tombats a la piscina d'un hotel molt ben parit, a Grècia, fent temps per agafar l'avió de tornada a casa.

Després de remullar-nos vam decidir aprofitar que ens havíem de quedar allà per força unes horetes per observar al nostre voltant i comentar la jugada.

Hi havia una mica de tot: una alemanya d'uns 45 anys amb un fill i una filla, una família jove d'anglesos posseïts per la lectura, una noia pèl-roja completament coberta de roba, vels i tovalloles perquè no li toqués el sol, una feliç i enamorada parella de jubilats, etc.

Però qui més va focalitzar la nostra atenció va ser una família d'italians. El pare, un home d'uns 35 anys, 1,90 d'estatura, moreno, primet però amb una prominent panxa de cervesa, un banyador tipus "boxer" i unes ulleres de sol al més pur estil Stallone.

La mare, de similar edat, rossa i molt guapa.

La filla (l'Anita) d'uns 7 anys, era una mena de perfil perfecte de filla única mimada. Estava aborrida de que ningú li fes cas ni jugués amb ella, plorava cada 12-13 minuts, i quan algun del cónjugues li feia una broma per estimular-li les neurones ella es posava a plorar -naturalment- i començava a repartir-los plantofades i puntades de peu per venjar-se.

Vam estar contemplant aquesta escena rera la protecció de les ulleres de sol un parell d'horetes, i la veritat, va ser molt entretingut. L'Anita va aprofitar la primera ocasió que va tenir per intentar fer amistat amb el fill de la alemanya, que devia ser de la seva edat. El nen feia de nen, i intentava impressionar la noia executant unes "llargues" cabussades de 2 metres, sempre seguides d'una mirada de reüll per comprovar que efectivament l'Anita l'havia vist. Ella el mirava divertida mentre buscava entre la bossa de la seva mare les ulleres roses de la "Hello kitty" per bussejar i es posava dins l'aigua per acompanyar-lo en el silenci que brinda la ignorància de l'idioma aliè.

La veritat és que li havia canviat la mirada, i tot i les ulleres d'anar sota aigua, els seus ulls irradiaven la felicitat que durant les últimes hores, acompanyada dels seus pares, no havia tingut. Unes cabussades, una pilota de plàstic, un flotador i el seu nou amic ari. No li faltava res més, era completa: era feliç.

El problema és que al seu pare amb pinta de mafiós se li va acabar el mojito i va haver d'incorporar-se, cosa que va fer que veiés a la seva filla dins l'aigua. La reacció va ser immediata: "Anita!!!" acompanyat d'un gest amb el dit tot indicant la posició de la tumbona de la nena. La consigna era clara: surt ara mateix de l'aigua, deixa de passar'te-ho bé amb aquest desconegut i vine a jeure amb els teus pares i a assaborir la calma i l'aburriment que tant car ens ha costat.

A la cinquena vegada de repetir el gest, la pobre Anita va obeïr i es va haver de conformar en mirar des de la distància de la seva tumbona com l'alemany disfrutava de l'aigua i el seu pare del 6è mojito del matí.

Així va passar una horeta. El nen ja havia sortit de l'aigua amb tot el cos arrugat, i l'Anita va intentar que els seus pares li fessin cas amb un parell de plors i gestos carinyosos sense aconseguir-ne gaire res.

De cop i volta va entrar una altra família a l'escenari: uns italians de la mateixa edat, més senzills i humils, no tan guapos ni tan rics, amb una filla un pèl més gran que l'Anita. Deixen les tovalloles damunt la tumbona; la mare pren el sol i el pare es treu la camiseta i agafa una pilota. Davant la mirada incrèdula de la primera família d'italians, el nouvingut agafa a la filla i se la emporta a la piscina, concretament a la part fonda. Allà comença a jugar amb ella i utilitza la pilota per motivar a la nena a aprendre a nedar, a lo que ella contesta amb sonores riallades. El pare i la filla rebossen felicitat dins l'aigua.

Lluny de tenir enveja, l'Anita agafa una seva nina i s'acosta a l'aigua per tal d'intentar seduir a l'aprenent de nedadora amb una Barby. Però la nena està feliç amb el seu pare. A ell se'l veu disfrutar com un nen petit de la seva filla: tots dos són feliços. Quanta felicitat!

Aquesta escena ha estat observada amb tot detall pel panxut amb pinta de mafiós, i sembla que l'ha tocat. Sembla trasvalssat, neguitós. No pare de mirar amb enveja a la família que acaba d'arribar, i com més feliços veu a pare i filla jugant dins l'aigua, més seriós es posa ell. Veure la seva filla descobrint un altre significat de la paraula "pare", que fins ara li era desconegut, li cou. L'Anita està embadalida amb els nouvinguts, no para de mirar i gaudir dels seus jocs i rialles.
El pare mafiós s'adona dels sentiments que està experimentant la seva filla, això el fa reflexionar i el seu rostre agafa un caire de profunda meditació.

L'Anita mira al pare i la filla jugant, el pare de l'Anita la mira a ella, al pare i a la filla, nosaltres els mirem a tots, no sé si algú ens mira a nosaltres. Tot plegat és molt interessant!

De cop i volta el panxut deixa el mojito i agafa una pilota tot cridant a l'Anita perquè l'acompanyi a jugar lluny de la piscina. No pot més. La comparació entre la seva relació pare-filla i la que acaba de veure l'ha fet reaccionar. Sap que si no actua de seguida d'acord amb la seva consciència aquesta nit no podrà dormir i torna a dir a l'Anita de forma forçadament carinyosa si vol jugar amb ell. Ella se'n-hi va encantada: sembla que sigui la primera vegada que el seu pare vol jugar amb ella (potser ho és), i comencen a passar-se la pilota de plàstic i a riure.

Coherència

2009-07-13T10:00:00.002+02:00

"Una utopía es una verdad prematura, por eso vale la pena luchar por ella", Carme Chacón dixit.
Jo dic: "Un embrión es un ser humano prematuro, por eso vale la pena luchar por él".

Interessant

2009-06-21T20:00:00.000+02:00

Simplement interessant. És una entrevista on hi ha una sèrie de punts de vista, de reflexions d'un monja més llesta que la gana. Si teniu temps per veure'l no us deixarà indiferents.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

Sobre el funcionariat

2009-06-19T20:00:00.000+02:00

Moralment i econòmicament desastrós: això és el que penso del sistema de funcionariat del país veï, i per desgràcia també nostre. La fama se la ténen més que merescuda.

Lloc de treball pragmàticament vitalici i un sou més que acceptable: tot això sense necessitat de rendir a un nivell normal i independentment de la implicació i l'esforç aportats.

Això és lògic? Perquè uns hem d'esforçar-nos per fer el nostre treball millor, i patim pel nostre lloc de treball quan van maldades, i les passem canutes per cobrar el que cobren els funcionaris?

Ja n'hi ha un tip, que diria la Pilar!!

No volem gent a les finestretes que se'ls en refumi les hores que haguem d'esperar quan se'n van a esmorzar!

No volem que els que treballen per la societat siguin els més acomodats de la mateixa!

No volem garantitzar vitaliciament el treball als que menys se'ls exigeix!

No volem que els nostres fills arribin un dia a casa i ens diguin que ells de grans volen ser funcionaris, perquè és el que sempre han somniat: treballar poc, amb poca responsabilitat, amb plenes garanties i un sou que molts voldrien.

Ara bé, com que generalitzar no és inteligent diré que potser hi ha algun funcionari que intenta fer bé, ràpid i eficientment el seu treball. Jo no en conec a cap. En canvi en conec molts (molts) que sembla que et perdonin la vida quan t'atenen.

La meva opinió és que si no pots motivar a una persona la perds, i com que les motivacions laborals cuotidianes d'aquests personatges no existeixen, tenim el que ens mereixem.

De qui és culpa? No crec que sigui dels funcionaris, sinó dels que ho van parir així, i sobretot dels que veuen que no funciona però no ténen el que s'ha de tenir per fer un cop sobre la taula i posar-hi ordre.

Ja s'acosta

2009-06-18T20:00:00.000+02:00

Les lletres comencen a fruïr constantment pel cap: cada pocs minuts una de diferent.
Tocaran aquesta? Potser no...sería una pena...
Tornarà a enrotllar-se la senyera al cos?
Tornarà a acabar amb un "we'll never forget this night!"?
Durarà tan "poc" com l'altre?
Hauran perdut energia després d'aquests anys?
Masses coses a pensar, encara falten masses dies!

Un parell d'anys i seguim igual

2009-06-16T19:30:00.004+02:00

En Marc m'ha tocat la fibra...

De vegades llegeixo coses que expressen tan bé el que penso que em veig incapaç de transmetre-les millor que l'autor, i al llegir el post d'en Marc ( http://mcassany.blogspot.com/2009/06/no-ho-veieu.html ) m'ha vingut al cap un text que tinc guardat a l'ordinador:

Dependencia o independencia de Catalunya

ALFONS LÓPEZ TENA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da.

Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable.

Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena

Això ho va escriure l'octubre del 2007. Sembla mentida que encara sigui completament vigent.

En fi...

Moltes felicitats!

2009-06-09T11:40:00.003+02:00

Ara diria allò de:"Des de En fi... volem felicitar, etc." però com que de moment només tinc consciència de ser un, diré que felicito a la Pastanaga Verda pels èxits aconseguits recentment.

Crec que és just.

I necessari!

http://www.rac1.org/elmon/?p=24124

S'acosta la jornada de reflexió

2009-06-04T18:32:00.002+02:00

Doncs reflexionem...

Mn. Guardiola

2009-06-02T20:30:00.002+02:00

Si un escolta un senyor que acostuma a vestir de fosc i que durant 10 mesos, cada diumenge, repeteix un discurs on les paraules més emprades són:

- Humilitat

- Millora

- Treball

- Esforç

- Disciplina

- Companyonía

- Fe

- Ordre

- Respecte

- Superació personal i col·lectiva

- Justícia

Què és el primer que ens passa pel cap?

Enciams

2009-06-01T13:10:00.000+02:00

Ja la tornem a tenir liada. El tripartit s'ha entossudit a posar-li una mica de salsa a la nostra rutina diària, i tornen a donar ales als convergents.

Aquest cop toquen les ajudes per la compra de cotxes.

Espanya, país que destaca per la seva potent indústria de l'automòbil, s'ha apuntat al carro dels francesos i alemanys (els propietaris reals de la industria automobilística i qui, per tant es beneficiarà de les esmentades ajudes), i per ajudar-la es vol gastar centenars de milions d'euros en subvencions per reactivar la compra de cotxes.

A Catalunya, com que som diferents, el pla d'ajudes serà diferent que a la resta de territoris. Els socialistes volen augmentar els ingressos de la Generalitat en concepte de l'impost de matriculació, permetent la subvenció a cotxes de major cilindrada i més emissió de CO2, cosa que grava més impostos que els ecològics i permetria que les ajudes li surtíssin gratis a la Generalitat. Ara bé, als capitans enciams se'ls en refot la crisi i s'escandalitzen per la proposta. Li va faltar temps a l'enciam en cap (J.Herrera) per sortir per la TV i reclamar que se'ls ha de tenir en compte, que ells també formen part del Govern.

M'imagino el fart de riure que es devia fer en Castells veient les declaracions, les pulsacions d'en Montilla mantenint el seu ritme habitual, algo així com les de Miguel Indurain mentre camina tranquilament, impertèrrit davant la tempesta, i els convergents fregant-se les mans, i els enciams plantant enciams.

Tinc complexe d'estúpid

2009-05-25T19:20:00.006+02:00

No sé si sóc molt simplista, o potser un pèl curtet, però no acabo de veure-hi la coherència a l'avant-projecte de llei del govern del país veí sobre l'abort.

La majoria d'edat està fixada als divuit anys en tots els àmbits, importants i no tan importants: cas de poder conduir, comprar tabac, alcohol, i ser "independent dels pares" (qui no recorda la multitud d'autoritzacions per poder fer foteses que els nostres pares ens van haver de firmar abans dels divuit...). Fins aquí sembla que tothom hi està d'acord, i la tendència sembla que, fins ara, era a allargar les fronteres (cas del permís de ciclomotors) i no escurçar-les.

Doncs bé, resulta que una noia de menys de divuit anys no pot comprar un tetra-brick de "Don Simon", però sí que pot anar sola a una consulta d'un metge i demanar per treure-li la vida a un embrió sense que els seus pares se'n enterin.

Deu ser que se'm escapa quelcom, perquè no ho entenc. O potser sí que sóc curtet...En fi, m'ho hauré de plantejar.

Somia...però no dormis!

2009-04-17T19:05:00.005+02:00

Un símptoma d'una bona salut mental i espiritual és tenir il·lusions i objectius vitals.

Acostumen a ser bones idees, bones intencions i bones fites, algunes d'elles clarament assequibles i d'altres més utòpiques. Com la immensa majoria de coses a aquesta vida, tenen un procés i una evolució. El que comença com a objectiu es pot anar diluint o enfortint en funció del grau de convenciment que es tingui, la voluntat que s'hi posi i els mitjans dels que es disposin.

Si realment decidim tirar el somni endavant i volem que es converteixi en realitat cal tenir una fonamentació sòlida, unes bones bases per garantir que el que volem val la pena, i aquí és on apareix el primer problema: cal instruir-se, a-prehendre, llegir, preguntar, discutir, assumir el per què ho volem, però sobretot escoltar. Això suposa un esforç, i no és senzill sortir de la supremacia del propi pensament per intentar entendre el de l'altri (tendim a creure'ns amb la raó, amb la possessió de la veritat, i fer l'esforç d'esborrar l'ego és complicat). En definitiva: el començament és complicat.

Però el que segueix encara és pitjor: aplicar els mitjans que tenim al nostre abast per assolir el somni sense dormir. Sigui quin sigui l'objectiu primer s'han d'aplicar els coneixements que abans hem assolit, però ens fa falta un petit complement: més esforç. Esforç per autoconvèncer-se, esforç per esforçar-se, esforç per adonar-se de la volatilitat del temps.

D'això en trec una conclusió: si diuen que estem en una societat on predomina la llei del mínim esforç, llavors vol dir que estem en una societat sense il·lusions, idees, objectius i somnis vertaderament rellevants, i si s'en té algun és inassequible. És a dir, les paraules estan molt bé però els fets...això ja ho faran uns altres!

Gràcies Teia!

Sobre la injustícia dels sous dels futbolistes

2009-03-30T10:22:00.003+02:00

Un comentari recurrent quan es parla dels futbolistes és que els seus sous són injustos, i fins i tot immorals.
Aquesta crítica acostuma a vindre per la sana necessitat de pretendre la igualtat econòmica dins la societat: els molt rics són els dolents i els molt pobres els bons.
Així doncs, ens escandalitzem que per xutar una piloteta i córrer dins un rectangle de joc, hi hagi gent que cobri a l'any el que la immensa majoria no cobrarem treballant tota la vida, i això es plasma en dues idees:

1. No s'ho mereixen.
2. És immoral, perquè hi ha gent que no en té ni per pagar el col·legi dels fills.

Comencem per la primera. Si algú s'ha fet molt ric és perquè fa possible que molta gent disfruti d'un bé. Si en Bill Gates és molt ric és precisament perquè s'ha inventat una cosa de la que milions de persones al món se'n aprofiten, i ell, a canvi rep uns diners de cada una dels milions de persones que en gaudeix. Lògic, no?

Ara bé, què passaria si només hi haguessin 300 ordinadors al món? Segurament ell no seria tant ric, però també seria lògic que cada ordinador valgués una fortuna, ja que tothom en voldría un, però hi hauria més demanda que oferta i el preu es dispararia.
I què té a veure això amb en Messi?
Doncs que cada cop que deixa assentats al terra a 5 adversaris hi ha centenars de milers de persones que disfruten (tant o més que si estiguessin menjant un entrecot). Com que hi ha pocs futbolistes que ens facin gaudir i a sobre ho fan a tantíssima gent, és lògic que cobrin el que cobren, per molt que ens pesi als treballadors rasos...
Oferta-demanda: només es tracta d'això!
Pel que fa a la segona idea: trobem normal que molta gent pagui pocs diners per participar en una loteria i gràcies a l'atzar un d'ells pugui guanyar molts diners i fer-se ric. No és més just guanyar's-ho que no deixar-ho a l'atzar? Per què no ens escandalitzem, doncs quan algú guanya "l'Euromillon" gràcies a la sort? No conec ningú que protesti de tant en tant perquè no se li fan pagar més impostos als "afortunats" que els toca la loteria.

O dit d'una altra manera: és el mateix una piloteta de futbol que una piloteta del bombo de la loteria.
Si ens ho parem a pensar, a uns els tractem d'afortunats i als altres de lladres, aprofitats i mercenaris, i la única diferència és que uns han tingut sort apostant, i els altres suen i corren per guanyar diners.

Els preservatius i el Papa

2009-03-20T13:50:00.002+01:00

No tinc res a afegir ni treure de l'article que us enllaço a continuació.
La veritat es la veritat, per molt que molts s'escarrassin a fer dobles lectures.
Chapeau Salvador!

http://paper.avui.cat/article//serveisioci//158449/la/solucio/som/nosaltres.html

Foteses

2009-03-17T20:58:00.004+01:00

Transcric de La Vanguardia:

El ministro de Sanidad y Consumo, Bernat Soria, ha asegurado que el camino que sigue la Conferencia Episcopal con la campaña contra la ley del aborto es "distinto del que sigue la sociedad ".

I això és bo o dolent?

D'altra banda, no fa falta ser ministre per dir això, i alhora per ser ministre s'hauria de saber dir quelcom més que això. La sentència és evident, no?

Ponç Pilat

2009-03-17T20:05:00.006+01:00

Avui fa una setmana vaig tenir l'oportunitat de veure un programa del 33 que sembla valdre la pena. "Singulars" es diu, i bàsicament es tracta d'entrevistes a persones que sobresurten en algun àmbit en concret i que hi assoleixen l'excel·lència.

Resulta que el singular de la nit era un català que portava 15 anys a Suècia investigant en cèl·lules mare, i havia rebut recentment el premi INGVARD (considerat el Nobel per a joves investigadors) en reconeixement a la seva tasca professional.

Una entrevista interessant. Primer va deixar clar que amb la tecnologia actual les investigacions amb embrions tenen els dies comptats, ja que falta molt poc per poder aconseguir cèl·lules mare a partir de teixit adult. Em va semblar una bona notícia pel món i dolenta per EUA, que sembla que va un pèl tard.

Tot lligant-ho amb l'actualitat que ha generat Obama va caure la següent la pregunta del presentador: "Li representa algun problema ètic manipular embrions per a les seves investigacions?"

A lo que ell respon: "No. Nosaltres treballem amb cèl·lules ja aïllades, no ens dediquem a aïllar-les en els embrions. No tenim cap responsabilitat sobre les decisions que prenen els qui ens les subministren. És l'elecció de les parelles: són elles que decideixen donar els embrions per la recerca. Les decisions difícils ja s'han pres abans que a nosaltres ens arribi el moment de treballar-hi".

Està clar que els aires de Suècia ho refreden tot. Iceman existeix.

Com és possible que se li en refoti d'on i com ha sortit el "material" en el que treballa cada dia? Com és possible evadir la responsabilitat de ser qui crea necessitat d'un "producte"?

Ponç Pilat no ho hagués fet millor.

Laporta (I)

2009-02-20T18:54:00.004+01:00

Avui tinc ganes de crear polèmica, i com que per fer-ho he de tocar quelcom que la gent s'estimi parlaré d'en Joan Laporta, i no perquè sigui estimat sinó perquè representa un Club molt estimat.

Avui hi ha hagut molt de rebombori amb unes declaracions que l'amic Jan ha fet a primera hora del dia a la ràdio, on posava al seu lloc el president escopinya i l'Español (siusplau, deixem d'auto-enganyar-nos i escrivim-lo com el que és: una institució castellana) en sí.

He tingut la sort de sentir les declaracions, i el to que tenien eren com les famoses "No estamos tan mal", davant les penyes. Unes paraules pronunciades amb seguretat, amb autoritat (no autoritàries), amb força, i amb el convenciment de sentir-se recolzat per la veritat.

Aquest home pot ser el que sigui en la seva vida privada, no m'hi poso, però se li ha de reconèixer que quan parla es fa escoltar, ja que acostuma a ser molt assenyat i a "saber estar". L'únic problema que té és que a vegades se li nota que en segons quines situacions on hi veu injustícia passa del saber estar a dir la veritat d'una manera políticament incorrecta.

Casos com el citat "al loro", les gesticulacions a la grada d'Old Trafford i el d'aquest matí en són un bon exemple. El primer estava provocat per una brutal campanya de desprestigi personal i institucional per fer-lo caure, el segon d'una injustícia arbitral a les semifinals de la Champions afegit que no estava a la llotja (on SEMPRE ha mantingut la compostura), i el tercer per la immaduresa d'un dictador de les conserves, que no li dirigeix la paraula al president del Barça perquè creu que té dret a tempteig sobre tot jugador blaugrana que estigui en venta pel simple fet de compartir ciutat.

Defecte o virtut?

Virtut. Per què? Doncs perquè diu les coses pel seu nom, i això no agrada.

Si l'argument en contra és que un president sempre ha de mantenir la compostura i no perdre mai els estreps, que em presentin el president de la República Independent de Mart, ja que aquí a la terra, els humans tenim moments i moments, i la perfecció no existeix fora de la geometria.

Faré un Laporta (II), però això serà més endavant.

Felicitat

2009-02-09T19:30:00.003+01:00

Hi ha alguna cosa que ompli més a un barcelonista que veure com els que cada dia t'insultaven i menyspreaven, ara et glorifiquen i t'omplen de foretes?
Atenció a l'article de tot un diari Marca, d'avui:

AMALIO MORATALLA
Me niego a 'jugar' a una Liga devaluada
09/02/09 - 17:30.

En este momento que vivimos donde todo parece devaluarse, me niego a compartir el criterio de que esta Liga donde el Barcelona arrasa es una competición mediocre. Los azulgranas ganan, golean y juegan bien, y no, precisamente, porque los demás son unos mantas.
No es así. Como tampoco lo fue el año pasado cuando el Real Madrid se llevó el torneo de calle. Y no quiero comparar el nivel de fútbol, este Barcelona está a años luz de aquel Real Madrid.
Vamos a poner las cosas en su sitio: el Barcelona bate todos los registros a estas alturas y va a marcar aún más de aquí al final. Es un super equipo –al que le faltan los títulos- que no tiene rival ni en España ni en Europa. Es algo que no había pasado nunca, algo atípico, que sólo tiene aspectos positivos y que, aunque no empeñemos en lo contrario, está alegrando un torneo tan grande como es nuestra Liga.
No tiene competencia, es un equipo mítico que pasará a la historia por algo más que los resultados. Pep ha conseguido un equilibrio, un estilo y una ambición futbolística sin precedentes. Esto no es devaluar nada, esto es dar con la tecla: suerte de elegir a un entrenador, tener a los mejores es el vestuario y hacerles jugar al fútbol como los ángeles.
Un equipo divino que gusta hasta a los rivales que caen en sus garras. Va a ser un conjunto que rescatará muchas voluntades de niños y mayores. La generación de chavales que les está disfrutando, como ya hizo el Dream Team de Cruyff, se va a poner esa camiseta. Un patrimonio incalculable que tendrá consecuencias en los años venideros. El barcelonismo crece. Un intangible brutal para una entidad con vocación universal.
Su superioridad aplasta, su velocidad de vértigo no es perseguible por nadie. Esto, señores, no es estar en una competición mediocre. Esto es tener la suerte de disfrutar de un equipo mítico, en un gran campeonato. Y les ruego que lo hagan, es tan bueno y tan grande, que es finito y perecedero. Este nivel de perfección en un equipo de fútbol es algo insólito. Por eso hay que saborearlo despacio.
Señores, a disfrutar. Menos buscar los valores negativos y más deleitarse con un equipo que juega un fútbol del futuro. De verdad, pasarán muchos años antes de volver a disfrutar de algo parecido. Tenemos una gran Liga y el equipo más grande… ¿Qué más podemos pedir?

Quin mal d'ulls!

2009-02-07T19:08:00.001+01:00

M'ha semblat molt curiós aquest muntatge. Avui poques lletres: li cedeixo el pas a les imatges.
A veure qui aguanta 20 segons mirant-la fixament als ulls...

Boadella

2009-02-03T20:17:00.004+01:00

Diu "La Vanguardia":

El director de Els Joglars, Albert Boadella, ha asegurado que aceptó la oferta de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, para dirigir los Teatros del Canal "por la necesidad, o para mí, en este momento mejor, por el placer, de no tener que trabajar en Catalunya".

(...)

Finalmente, confesó que está feliz en Madrid, a la que considera "una ciudad" y no "una capital de provincia como Barcelona". Pero admitió que lo que más le cuesta es vivir en una "gran urbe" porque lo que le gusta es vivir en su "exilio dorado" en Girona. Por ello, alterna los dos.

Senyor Boadella, faci'ns un favor, un immens favor: vagi-se'n a Madrid i no torni. Ni a Catalunya ni (especialment) a Girona. Estem tan i tan bé quan no el veiem ni el sentim!
Un tot-terreny ideològic com vostè, que pot passar de patrocinador de l'esquerra antifranquista catalana a "evolucionar" fins al punt de fundar Ciutadans i recolzar Union, progreso y democracia, segur que pot evolucionar encara més i no emprenyar als catalans amb la seva presència. Li cedim els honors a la presidenta dels mitjons crema.

Tinc una pregunta, però només si em respon

2009-01-27T13:35:00.009+01:00

Genial intervenció la d'ahir, del president del Govern del país veí al programa "Tengo una pregunta para usted".
Com que el tema de la crisi ja cansa i les deficiències i omissions del govern són tan flagrants que fan perdre el gust de la crítica, prefereixo tocar allà on més mal li va fer al de la cella parabòlica.
Un "jove" de 29 anys, que no semblava precisament de dretes (això de portar jerseis normals i no portar camisa al programes de televisió delata) li va dir les coses pel seu nom: "Perquè el seu govern, que parla d'Aliança de civilitzacions i pacifisme, permet vendre guerra, mort i destrucció, i que la indústria armamentística espanyola vengui armes a països que no respecten els drets humans, com Colombia o Israel?".
El de la cella, com de costum, se'n va anar per les branques per intentar sortir-se'n davant d'un fet tan evident, però el noi li va anar insistint que no li expliqués tonteries, i li digués quina era la presència d'armes espanyoles al conflicte de Palestina i quantes persones havien matat en aquestes darreres setmanes.
El pobre president va haver de dir que la presència d'armes "nacionals" era mínima i que no havien matat ningú, a lo que el noi li contesta "como lo sabe?", i el cellut, convençut, respon:"son los datos que puedo aportar".
Genial, excels! Això sí que és un president del govern, i no lo que corre pel món! Això és coherència i estar informat del que passa a casa teu!

Què n'opineu?

2009-01-20T17:23:00.004+01:00

El nou disc dels eterns ja està en marxa. D'aquí poc més d'un mes ja podrem contribuïr a pagar-los les seves mansions, però mentrestant ens deixen un petit tastet per anar fent boca.
Què n'opineu? La veritat és que la primera vegada que escoltes una cançó no la pots digerir del tot, almenys jo, però a simple vista sembla que han canviat de registre.

En època de crisi, gastem!

2009-01-14T10:13:00.005+01:00

Llegeixo al diari que aquest estiu es reasfaltarà la carretera Barcelona de Girona de punta a punta. Sembla ser que l'ajuntament pensa que és la millor manera de gastar gran part dels diners que tan amablement ens ha donat el Sr. Zapatero per pal·liar la crisi i donar feina al sector de la construcció.
A la mateixa notícia ens expliquen que hi ha un projecte que preveu fer-li un rentat de cara més profund a la mateixa via, demoldre-la de punta a punta i arreglar tot el clavegueram. Però degut a la seva complexitat es deixa per més endavant, quan s'hagi acabat l'AVE, per tal de no afectar més la mobilitat i la fluïdesa de circulació del que ho faran aquestes obres quan comencin a excavar en serio la futura estació. És a dir: aquest estiu la reasfaltaran, i quan s'hagi acabat l'AVE ho tornaran a fer però més fons.
És de broma de mal gust.
L'Ajuntament sap perfectament que l'excavació de l'estació durarà 400 dies i comportarà el pas d'un camió cada uns dos minuts. Això suposarà que cada dia passin uns 300 camions pel centre de Girona transportant terra, als quals encara cal afegir els camions de formigó o d'estructures metàl·liques. Algú s'imagina com quedarà la reasfaltada carretera Barcelona després de tot aquest batibull de camions?
Jo crec que feta un nyap, però això no importa, el que importa és gastar els diners, encara que una inversió que hauria de durar uns 9-10 anys en condicions normals només en duri un parell.
Visca Girona. Visc a Girona.

Probablement

2009-01-13T19:28:00.004+01:00

Estúpida campanya i estúpida rèplica, tant dels ateus com dels devots.
Si analitzem la frase descobrim coses interessants:

- Si és probable que Déu no existeixi llavors, encara que sigui molt petita, existeix la probabilitat que sí que existeixi. Estadística elemental: encara que hi hagi un 99,99% de probabilitats que passi A, hi ha un 0,01% de probabilitats que passi B. Per tant, senyors ateus: tal i com indica la paraula, no probabilitzeu siusplau, sinó afirmeu amb totes les conseqüències que comporti. O deixeu d'anomenar-vos ateus i passeu-vos a l'agnosticisme...

- Si realment creuen i afirmen que no existeix, per què fer publicitat on hi aparegui la paraula que es nega? No ho entenc. Jo no crec en els OVNIS, i no se'm acudiria anar-ne parlant contínuament, ja que si no crec que existeixin, per què donar-los-hi importància? Per què escriure la paraula OVNI? Si estic convençut del que crec no ho escric ni pago diners perquè una ciutat sencera vegi tot el dia la paraula en la que es suposa que no crec, pel simple fet que com que no hi crec m'importa un rave!

- De veritat es pensen que poden convèncer algú de la existència o no d'un Ésser Suprem amb un anunci d'una frase d'onze paraules? S'ha d'estar molt fotut per pensar que pot funcionar i per canviar d'opinió per aquesta frase. O sigui que aquesta és la millor frase que se'ls ha acudit per resumir o contradir milers i milers de pàgines de llibres d'estudis, tesis doctorals, monografies, etc. de milers de pensadors, filòsofs i teòlegs? Això si que és capacitat de síntesi, i no lo de les "xuletes" d'examen!

- Lo de "deixa de preocupar-te" és de matrícula d'honor. O sigui que creure en Déu vol dir anar preocupat per la vida...Tinc la sensació que això cau pel seu propi pes. Chapeau!

- "Gaudeix de la vida" D'aquesta última perla en dedueixo que el món està molt pitjor del que creia, ja que hi ha molts milions de persones (però molts i molts) que no gaudeixen de la seva existència per culpa de la seva creença. Proposo a tots els creients que demà vagin al metge i demanin la baixa laboral per depressió, i quan el bo del doctor pregunti: "Però per què? Què et passa? Què et fa mal?", li responguin:"L'ànima doctor: sóc creient. Recepti'm Prozac siusplau".

Ara, que els cristians evangèlics que han contraatacat s'han quedat a gust i no es queden lluny de la seva antítesi: "Déu sí que existeix. Gaudeix de la vida en Crist".
El responsable de la campanya ha dit que "tots poden expressar lliurement les seves opinions i els seus drets fonamentals, i nosaltres també". Tela amb la venjança.

Demà pagaré 100€ a un tiu perquè hi clavi al seu cotxe la següent enganxina:"M'agrada el cafè sol, llarg, amb sucre morè i un pèl d'escuma. El Barça és amb tota seguretat el millor equip d'Europa, existeix, no em preocupa gens i em fa gaudir molt de la vida". Amb una mica de sort sortiré al diari i tindré el meu minut de glòria a la tele.

Felicitar

2009-01-02T16:34:00.003+01:00

Efectivament, ja tocava.
Estem en èpoques de felicitacions: de Nadal, d'any nou, escrites a mà, per sms, de viva veu i fins i tot pel Facebook. Tot plegat està molt estès i sembla el més normal del món, però em sembla curiós.

Diu el diccionari:

Felicitar

[1696; del ll. felicitare 'fer feliç', per imitació del fr. féliciter 'congratular']

v 1 tr 1 Expressar a algú, de paraula o per escrit, la satisfacció que hom sent amb motiu d'algun fet feliç per a ell. Encara no l'he felicitat per la seva actuació. M'ha felicitat per la bona educació dels nostres fills.

v 2 Expressar a algú, de paraula o per escrit, el desig que sigui ben feliç, en ocasió d'una festa anual o una commemoració personal. Felicitar algú per Nadal, pel seu sant, pel seu aniversari.

2 pron Considerar-se plenament satisfet per alguna cosa. Ara em felicito d'haver-hi anat.

Ara ho veig més clar! Efectivament, si felicito el Nadal algú (v 1) és perquè per a ell el Nadal és un motiu de felicitat. Això vol dir que si jo sé que a algú no li provoca aquest estat no l'hauria de felicitar? És una possibilitat, però (v 2) també puc felicitar el Nadal per desitjar-li felicitat en aquesta data tan especial, cosa que em tranquil·litza, ja que em faria molta mandra haver de preguntar a tothom a qui vull dir el "Bon Nadal!" si per a ell significa quelcom transcendental el dia 25 de desembre!
D'altra banda, no tinc tan clara la utilitat del "Feliç 2009!". Sincerament, sóc un escèptic de les celebracions especials pel fet de canviar d'any. Alguns diuen que és per acomiadar un any com es mereix i donar la benvinguda al que entrem, però jo soc del parer que l'únic que passa és que canviem de dia, d'un que forma part del cicle de 365 dies al que hem anomenat 2008 al següent, que anomenarem 2009.

Per anar fent boca!

2008-12-09T12:09:00.000+01:00

Lletres

2008-10-20T13:11:00.004+02:00

A vegades val la pena llegir les lletres de les cançons sense escoltar-les: és més senzill treure'n l'entrellat, i en segons quines hi podem trobar agradables sorpreses.

CUANDO TODO VAYA MAL

Lletra:Gerard Quintana
Música:Josep Thió

Cuando todo vaya mal,
cuando ya no pueda más,
buscaré el camino hacia casa,
seguiré mi estrella en el mar.

Cuando todo vaya mal,
cuando ya no pueda más,
volveré a cambiar mi destino,
volveré de nuevo al hogar.

Tanto tiempo traté de hacerlo bien,
tantas veces he aguantado sin querer,
tanto tiempo tratando de entender,
tantas veces lo eché todo a perder.

Cuando todo vaya mal,
cuando el sol no brille más,
voy a regresar a tu lado,
voy a revolver la ciudad.

Cuando todo vaya mal,
cuando el sol no brille más,
vamos a perder el sentido,
vamos a beber sin parar.

No me importa quien tenga que caer,
no me importa ni que uno sea menor que cien,
no me importa si hay algo que perder,
no me importa, no quiero entender.

Ooooo, Aaaaa, el camino es tan largo.
Ooooo, Aaaaa, hoy me siento cansado.

Cuanto tiempo traté de hacerlo bien,
cuantas veces he aguantado sin querer,
cuanto tiempo tratando de entender,
cuantas veces tendré que caer.
Ahora dime
cuantas veces tendré que caer,
cuantas veces tendré que caer.

Sala i Martín i com fer sortir dels esquemes a un polític

2008-09-17T19:48:00.002+02:00

Sé que és vell però val la pena!
Sense comentaris, simplement endolleu els altaveus!

Guanyar-se el pa (i més coses)

2008-09-14T14:51:00.005+02:00

Els diners no donen la felicitat. Un tòpic típic. Ara bé, tots (o la majoria de gent a qui conec) anem a treballar cada dia per poder intercanviar aquests paperets, circumferències metàl·liques i fins i tot dígits per menjar, lleure i el que creiem necessari o ens plau.

Hi ha gent que en guanya més que d'altres, però en aquest art hi ha alumnes avantatjats.

Resulta que un "nano", un estudiant d'informàtica, en les seves estones lliures i des del seu dormitori de la residència d'estudiants va parir una cosa que ha anat agafant popularitat a un ritme vertiginós: el Facebook. Sí, això que molts fem servir per mantenir el contacte amb gent que feia anys i panys que no en sabíem res.

Doncs resulta que aquest noi, en Mark Zuckerberg, ciutadà dels EUA, es va vendre un petit percentatge de la seva pàgina a una companyia anomenada Microsoft, i a resultes d'això, el "nano" en qüestió s'ha convertit en la persona més jove del món en passar dels 1.000 milions de dòlars, concretament s'estima que en té 1.500 milions.

Conclusió? moltes. Però una d'elles és que cada vegada que entreu al Facebook penseu que hi ha gent que es guanya el pa de cada dia amb els clicks dels nostres dits, i alguns quelcom més que el pa.

En fi...

Visca els nens!

2008-07-15T19:14:00.002+02:00

M'agradaria veure la cara que se li queda a en Gerrard, una de les estrelles del Liverpool, després de veure la vacilada del nen!

Dia dels orgulls

2008-07-04T13:06:00.007+02:00

Recentment (el 28 de juny) s'ha celebrat El Dia Internacional de l'Orgull LGBT (lesbiana, gay, bisexual i transgènere). El primer que se'm ha passat pel cap és proposar a les autoritats que tan se les donen de lluitar per la igualtat que prediquin amb l'exemple i comencin a establir "dies de l'orgull " de tot. Així tindríem el dia de l'orgull paleta, on tots anirien caracteritzats de paleta (suats, sense samarreta, amb barba de 3 dies, i llençant floretes a tota fèmina vivent...), i pujarien dins les seves carrosses (en aquest cas excavadores i grues) i farien també una marxa per els principals carrers de les ciutats per reivindicar quan d'orgullosos estan de ser paletes. També hi hauria el dia de l'orgull dels intel·ligents (imagineu-vos com seria la marxa...), el dels antipàtics, el dels vegetarians, bohemis, calbs, anarquistes, grassos, joves... i així infinites maneres de viure, ser, treballar o entendre la vida.

Els 365 dies de l'any es farien curts, i s'haurien de compartir els dies entre les diferents maneres de ser, cosa que podria ser molt divertida de veure.

Si el col·lectiu de LGBT busca de veritat la igualtat amb la resta (no volen sentir-se "especials"), per què crear un dia especial per a ells? Per què fer marxes pel mig del carrer vestits de manera "especial"? Per què diferenciar-se de la resta si el que volen es integrar-se? Estar orgullòs de ser com ets significa muntar un show per demostrar-ho a tothom?

Està clar que en aquestes "festes" no hi participa TOT el col·lectiu de LGBT i que no tots ells estan d'acord amb aquesta manera d'actuar, però perquè enganyar-se, no són quatre gats els que hi van...

La meva opinió personal és que ja els està bé diferenciar-se i ser vistos com a "especials" perquè és el que busquen en el fons, i als polítics els va com anell al dit per cridar als quatre vents que som cada dia més tolerants i integradors pel simple fet d'organitzar-los una festa d'exhibició pública.

En fi...

Semblances

2008-07-01T19:44:00.005+02:00

Invito a observar les tres fotografies amb atenció, aturar-se un moment i pensar què ens inspira cada personatge, quins records ens venen al cap mirant-los la cara, quin és el seu tarannà...
I un cop fet això pensar: tenen quelcom en comú?

Efectivament, els calbs poden ser intel·ligents, actius, barcelonins, admirats, responsables, influents, riallers, pacients, respectuosos, carismàtics, efectius, afectius, treballadors, savis, humils, aguts, discrets, educats, generosos i justos, o no...

Sentències

2008-06-17T19:49:00.002+02:00

Llegeixo i escolto que al nostre amic Frederic Jiménez Losantos l'han condemnat a pagar una multa de 36.000 € per unes declaracions que va fer d'en Gallardón.

No trobeu a faltar l'época de les galeres? Si hagués d'explicar a algú el terme "Justicia", ho faria posant d'exemple "agafar en Losantos i entaforar-lo a una galera"!

Com es pot permetre el que està passant? O sigui, que un tiu agafa un micròfon i comença a explicar mentides, a difamar, insultar, menysprear, vexar, agitar i promoure l'odi entre els ciutadans i no passa absolutament res?? Bé, si, li posen una multeta que ja té pagada pel seu amic Pedro J. Ramírez i el fan portada dels mitjans de comunicació.

Em sorprèn, i molt... Què passaria i quines reaccions hi haurien a les espanyes si aquest mateix energumen digués el que diu i fes el mateix tipus de discursos que fa però ho fes a favor del més extrem independentisme català o basc? Millor no pensar-ho, la idea d'una segona guerra civil és massa surrealista.

Un tiu que ha arribat a dir que el nunci Monteiro es massó i que la facció mes dura del PP son "unos tibios", o té una visió distorsionada de la realitat o ha de deixar de prendre certes substàncies, o potser es que es mereix una sentència de veritat per part de la justicia, però sobretot per part de la COPE.

Ja n'hi ha prou!

Observar el nostre entorn

2008-05-29T15:27:00.003+02:00

Abans ja l'admirava des de l'ignorància, però des que em van regalar el llibre aquest sentiment ha crescut exponencialment. No us preocupeu, no arriba al màxim exponent (l'amor), però m'agrada.

No és que estigui d'acord amb tot el que professa, però li reconec el mèrit de saber-ne un munt i d'haver-se guanyat el prestigi que té amb treball i esforç. A alguns els rebenta el fet que no li importi ser el centre d'atenció per les seves americanes, a d'altres la seva manera d'entendre l'economia, la seva personalitat, el seu discurs, etc.

Per a tots els que no l'heu llegit, aquí deixo un bon article d'en Xavier Sala i Martín.

Pospongan el Sexo Hasta el Mes de Abril

Hace un par de semanas fui a la página web de la UEFA para votar a los jugadores del equipo del año 2006 –les confieso que sin ninguna intención de ser imparcial, no nos engañemos, ya que quería votar a los candidatos del Barça. Al leer las pequeñas biografías, me percaté de que tres de nuestros diez nominados (Gio, Márquez y Zambrotta) habían nacido en Febrero. Curiosa coincidencia, pensé. Eso me llevó a fijarme en la fecha de nacimiento de los demás candidatos barcelonistas y constaté que 9 de los 10 habían nacido en la primera mitad del año –la excepción era Deco, nacido en Septiembre. Seguí mirando y ví que el 60% de los nominados de los otros equipos también había nacido entre enero y junio. Sorprendido, fui a la web del Barça y descubrí que el 70% de los jugadores del primer equipo son de la primera mitad del año. Es más, el 43% han nacido en el primer trimestre y sólo dos jugadores –Saviola y Ezquerro- han nacido en el último –ambos son de diciembre.

Pensé que había desentarrado algo interesante pero un rápido googleo demostró que el fenómeno ya estaba descubierto y que numerosos estudios, incluyendo uno de los freakonomistas Levitt y Dubner, constatan que la mayor parte de los atletas de elite han nacido en el primer semestre del año: el 55% de los jugadores de fútbol de la primera división española, el 59% de los de las ligas profesionales de Reino Unido, Brasil, Francia, Holanda, Bélgica o Japón, el 59% de los jugadores de la ACB (por cierto, uno de los estudiosos del tema en el básquet es el doctor Franchek Drobnic del FC Barcelona) y el 58% de los tenistas profesionales han nacido entre enero y junio.

En las categorías infantiles las diferencias son todavía más abismales: el 83% de la selección española sub-17, el 91% de los de la selección sub-19, el 80% de las categorías inferiores de básquet del Barça y el 84% de los del Real Madrid son de la primera mitad del año.
¿Cómo se explica todo esto? El psicólogo francés Michel Guaquelin argumentó que los primeros meses del año están bajo la influencia zodiacal de Marte, dios de la guerra… pero la solución astrológica basada en el horóscopo es poco convincente. En realidad, la explicación del fenómeno entre los jóvenes es muy sencilla: al ser el 1 de enero la fecha de corte para determinar si un chaval juega en una categoría u otra, los chicos nacidos en enero juegan en los mismos equipos que los nacidos en diciembre del mismo año. A igualdad de talento, los entrenadores que quieren ganar acaban confiando más en los que han nacido primero porque, a esa edad, son más rápidos y tienen un físico superior. Por lo tanto, es normal que haya más jugadores nacidos en el primer semestre en los equipos buenos de categorías inferiores.

La paradoja, sin embargo, es que el fenómeno continúa siendo cierto entre los profesionales adultos, una vez las diferencias físicas han desaparecido. ¿Cómo se explica eso?
Aquí es donde una curiosidad estadística del mundo del fútbol se transforma en un experimento social interesante. Si nos preguntásemos aquello de: para triunfar en la vida, ¿es más importante el talento o el aprendizaje? (es decir: ¿El triunfador nace o se hace?), ¿cómo lo investigaríamos? Una manera sería dividir aleatoriamente a los jóvenes en dos grupos: a unos se les permitiría estudiar, practicar o aprender y al otro no. Si a los 25 años la proporción de triunfadores es la misma en los dos grupos, concluiríamos que el aprendizaje ha servido de poco y el éxito viene determinado por el talento innato. Si, por el contrario, los que han podido estudiar y practicar llegan más lejos, concluiríamos que el triunfador se hace.

El problema es que los científicos sociales no podemos hacer este tipo de experimentos –eso sería jugar con la vida de las personas- y aquí es donde reaparece el deporte: al dividir a los chicos en grupos basándose en una cosa tan aleatoria como es la fecha de nacimiento, las autoridades deportivas han confeccionado un experimento social casi perfecto que soluciona la paradoja de por qué los atletas nacidos en el primer semestre dominan también a nivel profesional: al jugar más minutos cuando son pequeños, los nacidos a primeros de año adquirieren más experiencia y aprenden más que los que no juegan tanto (por ejemplo, aprenden a no dejarse llevar por los nervios en momentos clave). A la edad de 25 años, las diferencias de físico desaparecen pero la experiencia permanece. Conclusión: la práctica y el aprendizaje juegan un papel muy importante a la hora de determinar el éxito.

Como evidencia adicional, déjenme decir que en la Bundesliga sólo el 38% de jugadores ha nacido en los primeros seis meses del año. Obviamente el horóscopo no puede explicar este fenómeno, pero nosotros si: la fecha de corte en las ligas infantiles alemanas no es el 1 de enero sino el 1 de agosto por lo que los que juegan y adquieren experiencia en Alemania no son los nacidos en la primera mitad del año sino en la segunda.

La constatación de que el éxito viene determinado en gran medida por el aprendizaje y no sólo por el talento innato comporta dos consejos prácticos: Primero, si quieren que sus hijos triunfen en la vida, explíquenles que deben trabajar como locos. Es más, que no escojan la carrera que tiene más salida sino la que más les atraiga ya que es imposible dedicar el tiempo necesario para sobresalir si uno no hace algo que le gusta. Y segundo, si ustedes quieren que sus hijos sean deportistas de elite … ya saben: pospongan el sexo hasta el mes de Abril.

La Vanguardia, 17-01-2007

On es en Wally?

2008-05-22T15:49:00.003+02:00

Invito a una cervesa al primer que descubreixi el personatge famós a la foto!

Deixeu-ho a "comentaris"!

Oi que sembla que no tingui feina? Les aparences enganyen!

En fi...

Se'n va...

2008-05-20T10:19:00.002+02:00

Ja ho sabem tots, ja ho ha dit i confirmat: el jugador més complert de la història recent del Barça no ens ajudarà la temporada vinent. D'ell es pot dir de tot, però el que ningú negarà és que quan estava al camp l'equip jugava millor, tot funcionava millor. Fort, ràpid, tècnic, tàctic...ho tenia tot! (ho té tot). Costarà d'obidar-se'n, més que res perquè quan veiem jugar al seu substitut l'enyorarem, segur.

Deixo aquí la seva carta de comiat. Espero que aquestes quatre ratlles serveixin d'homenatge.

Carta abierta de Deco a la afición

Después de pasar cuatro años en este club tan maravilloso, creo que lo mejor es decir adiós. Ha sido una decisión meditada porque me quedan dos años de contrato, pero tras darle vueltas a la situación he visto que irme era lo mejor para todos. Siempre he dicho que no quiero estar donde no me quieran. Eso no lo digo por la afición, que siempre ha estado conmigo. El último partido, el del Mallorca, recibí pitos, pero para mí fue algo normal, el final anunciado de una polémica en la que muy pocos me han querido escuchar. Lo de que no me han querido lo digo por los que mandan en el club a nivel deportivo.

Los dos últimos años han sido malos, no se puede negar, y ha llegado el momento de los cambios. Me ha tocado a mí y lo asumo con naturalidad porque es la ley del fútbol, la misma ley que en su día me trajo a uno de los mejores clubs del mundo. La ley que ahora me llevará a otro país a seguir luchando por ganar partidos, por levantar títulos, por ilusionar a una nueva afición. Pero a vosotros, a los aficionados del Barc,a, no os olvidaré nunca. Oir mi nombre coreado en el Camp Nou por cien mil aficionados es una experiencia que sólo puedes vivir en el Barc,a. Yo lo he vivido y podré contárselo a mis hijos y mis nietos. Jugar en este club es lo mejor que te puede pasar, el cariño de la grada se multiplica por mil y cuando ganas te sientes en el paraíso. Incluso cuando las cosas no van tan bien la gente es respetuosa y cariñosa contigo.

Al menos eso es lo que ha sucedido conmigo y con mi familia.

Yo, que soy brasileño nacionalizado portugués, fui acogido por la gente del Barcelona como si hubiese nacido aquí. Nada más llegar noté que había una conexión especial con la grada. En mi primer derbi, contra el Espanyol, todo el estadio coreó mi nombre, después llegó la primera Liga, la segunda, la Copa de Europa y la gran celebración por las calles de la ciudad. Ese día vosotros nos hicísteis tocar el cielo. Sólo han pasado dos años de aquello pero parece que queda lejos. Lo único que espero es que con el paso del tiempo aquellos partidos, aquellos goles, alguno de rebote, y aquellas victorias queden en vuesta memoria como bonitos recuerdos de momentos en que disfrutásteis. Si yo pude contribuir a ello me doy por satisfecho.

Gracias por todo.
Visca el Barça!

El Chiquifacha

2008-05-14T13:09:00.001+02:00

El tema d'en Rodolfo i Eurovisió ja comença a cansar. S'ha explotat tan bé que potser ja s'ha volatilitzat...

El fet és en Buenafuente&Co.han inventat un munt d'idees molt originals que han contribuït a l'èxit aclaparador de la campanya publicitaria, i aquí en deixo una que m'ha encantat!

En fi, espero no ferir sensibilitats...

En època de vaques flaques...menja molt!

2008-05-12T19:01:00.000+02:00

És sabut que quan estem tristos, el millor remei és alegrar-se ajudant-se del que es pugui. A vegades és una cançó, d'altres un canvi d'activitat, un acudit, una imatge...

I és precisament això el que hem de fer els barcelonistes en aquesta llarga travessia pel desert per la qual estem passant!

Vau veure la cara d'en Rijkaard durant el partit d'ahir? Era la cara de la derrota, de l'humiliació, de la vergonya, de la impotència. Doncs és bo recordar que no sempre ha estat així, que aquests mateixos rínxols han estat erissats d'alegria, victòria, reconeixement i m'atreviria a dir de glòria.

Veient l'imatge venen bons records, oi? A mi m'han vingut al cap les celebracions del dia que La vam guanyar, el joc ràpid que ens va fer famosos per tot europa, les filigranes inversemblants dels qui avui ja no són ningú, la cara que feien els de la capital de castella, en fi...érem l'enveja del futbol mundial.

Avui això ja ha passat, i com els cargols de Can Barris ens n'hem oblidat, o ho hem intentat...

"El que compta és el futur, el que fan ara i faràn, no el que han fet", dixit.

Jo no penso igual, i veient la cara dels rínxols marians em reafirmo. Clar que hem de mirar endavant, però amb tacte, respectant, reconeixent i sense ferir, i això no s'ha fet així ni amb l'entrenador ni amb els "cracks".

En fi...

2008-05-09T17:25:00.000+02:00

Aquí deixo una preciositat.

Vull recalcar que el vídeo no està trucat: està grabat a la velocitat real a la que toca el tiu amb cara d'empollon!

en fi...

en fi

2008-05-09T16:20:00.000+02:00

És el que es sol dir quan no tens res més a dir...