dilluns, 1 de febrer del 2010

Obligar el català

Algú em podria dir quantes òperes en català ha escoltat aquest país en la última dècada?
Segurament cadascú sap l'ordre de magnitud sense que ningú li ho digui. Tendeix a 0, oi?
Hem de sancionar al Liceu per no deixar-nos triar d'escoltar les òperes en català? No.
Per què? Doncs perquè cada sala d'espectacles vol ser rendible per sí mateixa, i si veu que el públic demana òperes en català, de ben segur que no tardarà en oferir-ne. Pel contrari, si no hi ha demanda no ho farà. Com la immensa majoria d'empreses en cadascun dels seus sectors la primera condició és la rendibilitat i la llei de la oferta i demanda.
"Ohhh, es que la cultura no és comerç i prou!". D'acord, doncs obliguem a les sales d'exposició a tenir obligatòriament una quota d'artistes catalans, "en nom de la cultura". Passem-nos tots a els Miró i Cuixart, que els altres no aporten res a la nostra cultura.
Siusplau, no siguem absurds ni totalitaris. Si les productores tinguessin 100 cartes al dia a les seves bústies que els demanessin cinema en català, no dubteu que doblarien al nostre idioma totes les pel·lícules, però com que no és el cas, no ens queixem del 3% doblat i els obliguem a fer el que alguns anomenen normalització lingüística.
Els que s'haurien de normalitzar el cervell són els que obliguen a aquestes bajenades, penso.
Un altre dia donaré el meu parer de l'ús obligatori del català a les escoles. És més divertit.

5 comentaris:

Mons ha dit...

En part estic d'acord però per altre banda, es normal que com a llengua lluitem per ella. si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Encara que potser tens raó en que aquetes no són les formes...

Xavi ha dit...

No estic del tot d’acord amb el que dius. Ja que devem ser l’únic país europeu que doblem les pel•lícules al cinema i no en fem VOS, quina diferència hi ha fer-ho en català o en castellà? A més, no crec que sigui una qüestió d’oferta i demanda ja que en aquest cas, més d’un 90% de la gent que veu cinema a Catalunya no té cap problema per entendre el català o castellà i com que el producte és el mateix, en tot cas tria la cartellera segons l’horari o la proximitat del cinema que li convingui.
No és doncs una qüestió de fals patriotisme, sinó una qüestió de normalitat. Si fóssim normals, que no necessariament independents, ningú es plantejaria que es doblés en català a Catalunya. Portar-ho a terme? Això ja deu ser més difícil…

Una altra qüestió és la “quota” cultural catalana des del Liceu fins a la radio: aquí si que hi intervé la llei oferta-demanda que segur que té a veure amb la qualitat. Ara bé, fora bo que reflexionessim si en aquesta llei d’oferta i demanda no hi te un paper prou crucial una capacitat ben diferent de propaganda entre els uns i els altres.

Parlem-ne

Joan ha dit...

Xavi! Quina il·lusió el teu comentari!
Però discrepo.
No em poso en que la gent l'entengui o no (està clar que la immensa majoria entén el català), sinó que simplement la gent tria el que més li agrada. Si s'acaba portant a terme aquesta "llei" veurem la demostració empírica.
Respecte a la normalització: seria normal que el que produïm nosaltres ho produíssim en català, però no estem parlant d'això, sinó d'unes empreses d'àmbit internacional, que no ténen per què suportar els costos que això els implicarà. De debó creus que aquestes multinacionals no han estudiat anteriorment la possibilitat de doblar al català? I si no ho han fet és per estranys fins de caire espanyolista o potser perquè no els sortirà a compte?
Per cert, si ho extrapolem a una llibrería o biblioteca encara és més clar, i queda més palès lo de la VOS: si vull llegir segons quins escriptors ho he de fer amb la llengua que decideixen les editorials, i ningú es queixa. Altres autors més coneguts, en canvi, hi són amb moltíssimes llengües. Tot depèn de qui posa els calers...

Xavi ha dit...

Continuem-ne parlant

La gent només pot triar el que més li agrada si li ofereixes el mateix producte amb les mateixes condicions. L’exemple paradigmàtic és el Periodico que amb igualtat de condicions, la diferència entre les dues edicions no es tant substancial. Senzillament nomes calia fer-ho.

Altrament, els números que hagin fet les distribuïdores, (que d’altra banda son més que catastrofistes) no son tant una justificació de comptabilitat, com una eina de pressió de les grans de Hollywood, que organitzen vagues ridícules i alarmistes contra una llei que encara no està ni debatuda al Parlament. Perquè doncs, en altres llocs normals on les llengües oficials ho son de veritat no tenen aquest problema?

El que si que estic d’acord amb tu es que qui aquí hi ensumi tuf d’espanyolisme ranci s’equivoca i que en tot cas, la negociació prèvia amb les distribuïdores havia de ser això, prèvia.

I segurament estaràs d’acord amb mi: si visquéssim en un indret normal, no perdríem tantes energies preguntant-nos què i com volem ser de grans, sinó senzillament ho seriem.


Ei! La pròxima amb una bona canya a les mans: t’hi apuntes?

PD. Per cert, demà faré campana... ja t’explicaré...

Ignasi ha dit...

Joaan!

estic amb tu, visca el català, i visca Catalunya, però...la cultura és la cultura i l'art és art, encara que siguin termes vaporosos, fora la boina!!

En fi, per escandalitzar ja tinc el meu blog, i si no ho faig allà no vindré aquí a posar-me impúdic!

Per saltar-me alguns paràgrafs...hi ha alguna diferència entre prohibir el català o obligar algú a rotular-hi?

fins aviat!!