És sabut que quan estem tristos, el millor remei és alegrar-se ajudant-se del que es pugui. A vegades és una cançó, d'altres un canvi d'activitat, un acudit, una imatge...
I és precisament això el que hem de fer els barcelonistes en aquesta llarga travessia pel desert per la qual estem passant!
Vau veure la cara d'en Rijkaard durant el partit d'ahir? Era la cara de la derrota, de l'humiliació, de la vergonya, de la impotència. Doncs és bo recordar que no sempre ha estat així, que aquests mateixos rínxols han estat erissats d'alegria, victòria, reconeixement i m'atreviria a dir de glòria.
Veient l'imatge venen bons records, oi? A mi m'han vingut al cap les celebracions del dia que La vam guanyar, el joc ràpid que ens va fer famosos per tot europa, les filigranes inversemblants dels qui avui ja no són ningú, la cara que feien els de la capital de castella, en fi...érem l'enveja del futbol mundial.
Avui això ja ha passat, i com els cargols de Can Barris ens n'hem oblidat, o ho hem intentat...
"El que compta és el futur, el que fan ara i faràn, no el que han fet", dixit.
Jo no penso igual, i veient la cara dels rínxols marians em reafirmo. Clar que hem de mirar endavant, però amb tacte, respectant, reconeixent i sense ferir, i això no s'ha fet així ni amb l'entrenador ni amb els "cracks".
En fi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada