dimarts, 20 / octubre / 2009

Casualitats

Com anell al dit! Justament el dia que hi ha un parell de blogs que segueixo que parlen de l'educació, un meu germà m'envia aquesta vinyeta...

dilluns, 12 / octubre / 2009

Quan dins el cistell hi ha una poma (o Sirera) podrida

Suposem que jo són un professor d'un col·legi i en una conversa privada afirmo que el col·legi on estic és una merda. Resulta que la resta dels meus companys i el director de l'escola s'en assebenten. Hi ha només, repeteixo, només tres opcions:

1.- Sóc coherent amb el que penso, per tant li dic al director que comenci a arreglar-me els papers perquè me'n vaig de l'escola

2.- El director em crida per parlar-ne. A partir d'aquí se'n deriven dos escenaris més possibles:

2.1.- Arribem a la conclusió que realment l'escola és una merda i que es pot canviar, i que la canviarem. Apareixem els dos davant tots els companys que es senten dolguts pel que he dit i els expliquem que pensem el mateix i que lluitarem per canviar-ho. Els companys ho entenen i ens hi ajuden.

2.2.- El director no pensa com jo: creu que sóc jo qui estic equivocat. Conseqüència: la mateixa que el punt 1.-

3.- Explico als meus companys el perquè de la merda. M'entenen i em recolzen. Fem fora al director per transformar la tifa en caviar.

Bé, no he vist cap d'aquestes combinacions possibles al diari els últims dies. D'això en dedueixo:

1.- En Daniel Sirera és un pocavergonya.

2.- Ell és conscient de la seva inutilitat, i sap que fora del món de la política no es podria guanyar el pa. Ergo segueix com estava, a veure com evolucionen els esdeveniments.

3.- Al PPC no hi ha ningú amb la suficient autoritat moral com per poder exercir de director d'escola.

4.- Hi ha certa gent que no sap el que volen dir paraules com vergonya, coherència, dignitat, fidelitat, lleialtat i saber fer. En Daniel Sirera n'és un.

5.- La coherència no és un valor arrelat al nostre dia a dia: si fos així, aquest tipus d'esdeveniments ens provocarien arcades, i no indiferència.

6.- No sé per què he escrit el post en "punts" numèrics, deu ser que no en sé més, o potser que se'm veu el plumero de ciències.

dimecres, 7 / octubre / 2009

La selva

Ja hi tornem a ser. Seguint una costum que sembla mil·lenària per normal i quotidiana, durant les parades absurdes per les absurdes seleccions, hi ha una sèrie de guineus que hi treuen tot el suc a aquestes dates.
Segurament porten setmanes planejant-ho, no és difícil, només s'ha de mirar al calendari i buscar-hi la setmaneta de les seleccions. Saben que llavors, els centenars de periodistes esportius que viuen de llepar i rellepar i tornar a re-rellepar cada instant del que anomenen "actualitat esportiva" es queden sense feina.

Estan famèlics, com la lleona que volta quests dies pels Ports, i les guineus són conscients que només han d'ensenyar l'esquer perquè els lleons s'hi llencin. I això, es clar, significa que tota aquesta "actualitat esportiva" d'aquella setmana girarà entorn a l'esquer mossegat. La jugada perfecta: publicitat màxima sense competència.

Parlo de guineus com en Sandrusco, i lleons com en Canut.

Sandrusco: tants mesos necessites per mentir?

Canut: no hi ha més ex-jugadors del Barça que puguis anar a entrevistar a l'extranger amb els gastos pagats? Ja ho vas fer en l'anterior parada de seleccions, amb l'Etoo, i en vas omplir 4 Telenotícies i desenes de tertúlies esportives.

El fet és que dins aquesta selva no existeix la selecció natural, més aviat hem de parlar de selecció electoral, i en això tant les guineus com les lleones semblen Doctors, sobretot quan parlen ex-cathedra des de la còmoda butaca que tots els aficionats al futbol paguem quan apretem "Power" al televisor o la radio.

dilluns, 5 / octubre / 2009


Informe encarregat per la Generalitat per saber l'opinió que ténen els nens de la Consellera Geli: 12.000€.

Conclusions: les criatures de 7 a 9 anys només saben que surt a "Polònia", les de 10 a 12 anys la reconeixen però no en saben el nom, i les de 13 a 14 sí que la reconeixen, però només com un personatge públic, no pel seu càrrec.

I les criatures de 16 anys? La coneixen?

Perdò, de criatures res, havia oblidat que la consellera les considera persones adultes. De fet, ella defensa que el criteri del farmacèutic pot decidir que fins i tot els de 13 també són adults.

Consellera, consellera... Els 12.000€ els podria haver invertit en sentit comú, i s'hauría estalviat el ridícul.

dijous, 24 / setembre / 2009

"29 people, too many people"

Aquest és, per mi, el vídeo més "pell de gallina" de U2. No només per la cançó, sinó pel lloc i les circumstàncies. El pare d'en Bono va morir la mateixa setmana del concert, cosa que es nota durant tota la actuació, pel to de la seva mirada i els seus gestos. A més era el primer concert de la gira a Irlanda, davant de 90.000 persones, i molt a prop de casa seva: Slane Castle.

La lletra pren un significat especial en aquestes circumstàncies, ja que està escrita pensant en la massacre d'Omagh, i els 30 segons finals del vídeo fan que s'aturi el temps imaginant què deuen sentir els partidaris d'un i altre bàndol, presents en aquell concert, escoltant a en Bono.

Altaveus amunt, i a disfrutar:



video

dijous, 17 / setembre / 2009

Per entendre la crisi

Un amic me'l ha recomanat vivament i entusiasta unes quantes vegades, i al final l'he mirat.
A ritme de sarcasme, és una paròdia que ajuda a entendre com hem arribat on som i de quina manera guanyen els que sempre guanyen.
Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=pFmYIFk5i1Q


dimecres, 16 / setembre / 2009

Per què celebrem una derrota?



dimarts, 15 / setembre / 2009

Apa, ben dit!

Jo no ho sabria dir millor, així que prefereixo mostrar les fonts:

http://paper.avui.cat/article/dialeg/174415/proposit/laporta.html


Que n'aprenguin! Ja és hora de reconèixer els mèrits (i el que no ho son) de les persones abans que reposin a una tomba.

dijous, 10 / setembre / 2009

Sobre les comparacions

L'últim dia del viatge que vam fer aquest estiu vam tenir l'ocasió de ser testimonis d'excepció d'una situació d'aquelles que et fa pensar en la persona.
Estàvem els dos tombats a la piscina d'un hotel molt ben parit, a Grècia, fent temps per agafar l'avió de tornada a casa.
Després de remullar-nos vam decidir aprofitar que ens havíem de quedar allà per força unes horetes per observar al nostre voltant i comentar la jugada.
Hi havia una mica de tot: una alemanya d'uns 45 anys amb un fill i una filla, una família jove d'anglesos posseïts per la lectura, una noia pèl-roja completament coberta de roba, vels i tovalloles perquè no li toqués el sol, una feliç i enamorada parella de jubilats, etc.
Però qui més va focalitzar la nostra atenció va ser una família d'italians. El pare, un home d'uns 35 anys, 1,90 d'estatura, moreno, primet però amb una prominent panxa de cervesa, un banyador tipus "boxer" i unes ulleres de sol al més pur estil Stallone.
La mare, de similar edat, rossa i molt guapa.
La filla (l'Anita) d'uns 7 anys, era una mena de perfil perfecte de filla única mimada. Estava aborrida de que ningú li fes cas ni jugués amb ella, plorava cada 12-13 minuts, i quan algun del cónjugues li feia una broma per estimular-li les neurones ella es posava a plorar -naturalment- i començava a repartir-los plantofades i puntades de peu per venjar-se.
Vam estar contemplant aquesta escena rera la protecció de les ulleres de sol un parell d'horetes, i la veritat, va ser molt entretingut. L'Anita va aprofitar la primera ocasió que va tenir per intentar fer amistat amb el fill de la alemanya, que devia ser de la seva edat. El nen feia de nen, i intentava impressionar la noia executant unes "llargues" cabussades de 2 metres, sempre seguides d'una mirada de reüll per comprovar que efectivament l'Anita l'havia vist. Ella el mirava divertida mentre buscava entre la bossa de la seva mare les ulleres roses de la "Hello kitty" per bussejar i es posava dins l'aigua per acompanyar-lo en el silenci que brinda la ignorància de l'idioma aliè.
La veritat és que li havia canviat la mirada, i tot i les ulleres d'anar sota aigua, els seus ulls irradiaven la felicitat que durant les últimes hores, acompanyada dels seus pares, no havia tingut. Unes cabussades, una pilota de plàstic, un flotador i el seu nou amic ari. No li faltava res més, era completa: era feliç.
El problema és que al seu pare amb pinta de mafiós se li va acabar el mojito i va haver d'incorporar-se, cosa que va fer que veiés a la seva filla dins l'aigua. La reacció va ser immediata: "Anita!!!" acompanyat d'un gest amb el dit tot indicant la posició de la tumbona de la nena. La consigna era clara: surt ara mateix de l'aigua, deixa de passar'te-ho bé amb aquest desconegut i vine a jeure amb els teus pares i a assaborir la calma i l'aburriment que tant car ens ha costat.
A la cinquena vegada de repetir el gest, la pobre Anita va obeïr i es va haver de conformar en mirar des de la distància de la seva tumbona com l'alemany disfrutava de l'aigua i el seu pare del 6è mojito del matí.
Així va passar una horeta. El nen ja havia sortit de l'aigua amb tot el cos arrugat, i l'Anita va intentar que els seus pares li fessin cas amb un parell de plors i gestos carinyosos sense aconseguir-ne gaire res.
De cop i volta va entrar una altra família a l'escenari: uns italians de la mateixa edat, més senzills i humils, no tan guapos ni tan rics, amb una filla un pèl més gran que l'Anita. Deixen les tovalloles damunt la tumbona; la mare pren el sol i el pare es treu la camiseta i agafa una pilota. Davant la mirada incrèdula de la primera família d'italians, el nouvingut agafa a la filla i se la emporta a la piscina, concretament a la part fonda. Allà comença a jugar amb ella i utilitza la pilota per motivar a la nena a aprendre a nedar, a lo que ella contesta amb sonores riallades. El pare i la filla rebossen felicitat dins l'aigua.
Lluny de tenir enveja, l'Anita agafa una seva nina i s'acosta a l'aigua per tal d'intentar seduir a l'aprenent de nedadora amb una Barby. Però la nena està feliç amb el seu pare. A ell se'l veu disfrutar com un nen petit de la seva filla: tots dos són feliços. Quanta felicitat!
Aquesta escena ha estat observada amb tot detall pel panxut amb pinta de mafiós, i sembla que l'ha tocat. Sembla trasvalssat, neguitós. No pare de mirar amb enveja a la família que acaba d'arribar, i com més feliços veu a pare i filla jugant dins l'aigua, més seriós es posa ell. Veure la seva filla descobrint un altre significat de la paraula "pare", que fins ara li era desconegut, li cou. L'Anita està embadalida amb els nouvinguts, no para de mirar i gaudir dels seus jocs i rialles.
El pare mafiós s'adona dels sentiments que està experimentant la seva filla, això el fa reflexionar i el seu rostre agafa un caire de profunda meditació.
L'Anita mira al pare i la filla jugant, el pare de l'Anita la mira a ella, al pare i a la filla, nosaltres els mirem a tots, no sé si algú ens mira a nosaltres. Tot plegat és molt interessant!
De cop i volta el panxut deixa el mojito i agafa una pilota tot cridant a l'Anita perquè l'acompanyi a jugar lluny de la piscina. No pot més. La comparació entre la seva relació pare-filla i la que acaba de veure l'ha fet reaccionar. Sap que si no actua de seguida d'acord amb la seva consciència aquesta nit no podrà dormir i torna a dir a l'Anita de forma forçadament carinyosa si vol jugar amb ell. Ella se'n-hi va encantada: sembla que sigui la primera vegada que el seu pare vol jugar amb ella (potser ho és), i comencen a passar-se la pilota de plàstic i a riure.


dilluns, 13 / juliol / 2009

Coherència

"Una utopía es una verdad prematura, por eso vale la pena luchar por ella", Carme Chacón dixit.
Jo dic: "Un embrión es un ser humano prematuro, por eso vale la pena luchar por él".

diumenge, 21 / juny / 2009

Interessant

Simplement interessant. És una entrevista on hi ha una sèrie de punts de vista, de reflexions d'un monja més llesta que la gana. Si teniu temps per veure'l no us deixarà indiferents.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

divendres, 19 / juny / 2009

Sobre el funcionariat

Moralment i econòmicament desastrós: això és el que penso del sistema de funcionariat del país veï, i per desgràcia també nostre. La fama se la ténen més que merescuda.
Lloc de treball pragmàticament vitalici i un sou més que acceptable: tot això sense necessitat de rendir a un nivell normal i independentment de la implicació i l'esforç aportats.

Això és lògic? Perquè uns hem d'esforçar-nos per fer el nostre treball millor, i patim pel nostre lloc de treball quan van maldades, i les passem canutes per cobrar el que cobren els funcionaris?
Ja n'hi ha un tip, que diria la Pilar!!
No volem gent a les finestretes que se'ls en refumi les hores que haguem d'esperar quan se'n van a esmorzar!
No volem que els que treballen per la societat siguin els més acomodats de la mateixa!
No volem garantitzar vitaliciament el treball als que menys se'ls exigeix!
No volem que els nostres fills arribin un dia a casa i ens diguin que ells de grans volen ser funcionaris, perquè és el que sempre han somniat: treballar poc, amb poca responsabilitat, amb plenes garanties i un sou que molts voldrien.
Ara bé, com que generalitzar no és inteligent diré que potser hi ha algun funcionari que intenta fer bé, ràpid i eficientment el seu treball. Jo no en conec a cap. En canvi en conec molts (molts) que sembla que et perdonin la vida quan t'atenen.
La meva opinió és que si no pots motivar a una persona la perds, i com que les motivacions laborals cuotidianes d'aquests personatges no existeixen, tenim el que ens mereixem.
De qui és culpa? No crec que sigui dels funcionaris, sinó dels que ho van parir així, i sobretot dels que veuen que no funciona però no ténen el que s'ha de tenir per fer un cop sobre la taula i posar-hi ordre.

dijous, 18 / juny / 2009

Ja s'acosta


Les lletres comencen a fruïr constantment pel cap: cada pocs minuts una de diferent.
Tocaran aquesta? Potser no...sería una pena...
Tornarà a enrotllar-se la senyera al cos?
Tornarà a acabar amb un "we'll never forget this night!"?
Durarà tan "poc" com l'altre?
Hauran perdut energia després d'aquests anys?
Masses coses a pensar, encara falten masses dies!

dimarts, 16 / juny / 2009

Un parell d'anys i seguim igual


En Marc m'ha tocat la fibra...

De vegades llegeixo coses que expressen tan bé el que penso que em veig incapaç de transmetre-les millor que l'autor, i al llegir el post d'en Marc ( http://mcassany.blogspot.com/2009/06/no-ho-veieu.html ) m'ha vingut al cap un text que tinc guardat a l'ordinador:

Dependencia o independencia de Catalunya
ALFONS LÓPEZ TENA


Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da.
Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable.
Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena

Això ho va escriure l'octubre del 2007. Sembla mentida que encara sigui completament vigent.


En fi...

dimarts, 9 / juny / 2009

Moltes felicitats!


Ara diria allò de:"Des de En fi... volem felicitar, etc." però com que de moment només tinc consciència de ser un, diré que felicito a la Pastanaga Verda pels èxits aconseguits recentment.

Crec que és just.

I necessari!