Interessant

Simplement interessant. És una entrevista on hi ha una sèrie de punts de vista, de reflexions d'un monja més llesta que la gana. Si teniu temps per veure'l no us deixarà indiferents.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

Sobre el funcionariat

Moralment i econòmicament desastrós: això és el que penso del sistema de funcionariat del país veï, i per desgràcia també nostre. La fama se la ténen més que merescuda.

Lloc de treball pragmàticament vitalici i un sou més que acceptable: tot això sense necessitat de rendir a un nivell normal i independentment de la implicació i l'esforç aportats.

Això és lògic? Perquè uns hem d'esforçar-nos per fer el nostre treball millor, i patim pel nostre lloc de treball quan van maldades, i les passem canutes per cobrar el que cobren els funcionaris?

Ja n'hi ha un tip, que diria la Pilar!!

No volem gent a les finestretes que se'ls en refumi les hores que haguem d'esperar quan se'n van a esmorzar!

No volem que els que treballen per la societat siguin els més acomodats de la mateixa!

No volem garantitzar vitaliciament el treball als que menys se'ls exigeix!

No volem que els nostres fills arribin un dia a casa i ens diguin que ells de grans volen ser funcionaris, perquè és el que sempre han somniat: treballar poc, amb poca responsabilitat, amb plenes garanties i un sou que molts voldrien.

Ara bé, com que generalitzar no és inteligent diré que potser hi ha algun funcionari que intenta fer bé, ràpid i eficientment el seu treball. Jo no en conec a cap. En canvi en conec molts (molts) que sembla que et perdonin la vida quan t'atenen.

La meva opinió és que si no pots motivar a una persona la perds, i com que les motivacions laborals cuotidianes d'aquests personatges no existeixen, tenim el que ens mereixem.

De qui és culpa? No crec que sigui dels funcionaris, sinó dels que ho van parir així, i sobretot dels que veuen que no funciona però no ténen el que s'ha de tenir per fer un cop sobre la taula i posar-hi ordre.

Ja s'acosta

Les lletres comencen a fruïr constantment pel cap: cada pocs minuts una de diferent.
Tocaran aquesta? Potser no...sería una pena...
Tornarà a enrotllar-se la senyera al cos?
Tornarà a acabar amb un "we'll never forget this night!"?
Durarà tan "poc" com l'altre?
Hauran perdut energia després d'aquests anys?
Masses coses a pensar, encara falten masses dies!

Un parell d'anys i seguim igual

En Marc m'ha tocat la fibra...

De vegades llegeixo coses que expressen tan bé el que penso que em veig incapaç de transmetre-les millor que l'autor, i al llegir el post d'en Marc ( http://mcassany.blogspot.com/2009/06/no-ho-veieu.html ) m'ha vingut al cap un text que tinc guardat a l'ordinador:

Dependencia o independencia de Catalunya

ALFONS LÓPEZ TENA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da.

Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable.

Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena

Això ho va escriure l'octubre del 2007. Sembla mentida que encara sigui completament vigent.

En fi...

Moltes felicitats!

Ara diria allò de:"Des de En fi... volem felicitar, etc." però com que de moment només tinc consciència de ser un, diré que felicito a la Pastanaga Verda pels èxits aconseguits recentment.

Crec que és just.

I necessari!

http://www.rac1.org/elmon/?p=24124

S'acosta la jornada de reflexió

Doncs reflexionem...

Mn. Guardiola

Si un escolta un senyor que acostuma a vestir de fosc i que durant 10 mesos, cada diumenge, repeteix un discurs on les paraules més emprades són:

- Humilitat

- Millora

- Treball

- Esforç

- Disciplina

- Companyonía

- Fe

- Ordre

- Respecte

- Superació personal i col·lectiva

- Justícia

Què és el primer que ens passa pel cap?

Enciams

Ja la tornem a tenir liada. El tripartit s'ha entossudit a posar-li una mica de salsa a la nostra rutina diària, i tornen a donar ales als convergents.

Aquest cop toquen les ajudes per la compra de cotxes.

Espanya, país que destaca per la seva potent indústria de l'automòbil, s'ha apuntat al carro dels francesos i alemanys (els propietaris reals de la industria automobilística i qui, per tant es beneficiarà de les esmentades ajudes), i per ajudar-la es vol gastar centenars de milions d'euros en subvencions per reactivar la compra de cotxes.

A Catalunya, com que som diferents, el pla d'ajudes serà diferent que a la resta de territoris. Els socialistes volen augmentar els ingressos de la Generalitat en concepte de l'impost de matriculació, permetent la subvenció a cotxes de major cilindrada i més emissió de CO2, cosa que grava més impostos que els ecològics i permetria que les ajudes li surtíssin gratis a la Generalitat. Ara bé, als capitans enciams se'ls en refot la crisi i s'escandalitzen per la proposta. Li va faltar temps a l'enciam en cap (J.Herrera) per sortir per la TV i reclamar que se'ls ha de tenir en compte, que ells també formen part del Govern.

M'imagino el fart de riure que es devia fer en Castells veient les declaracions, les pulsacions d'en Montilla mantenint el seu ritme habitual, algo així com les de Miguel Indurain mentre camina tranquilament, impertèrrit davant la tempesta, i els convergents fregant-se les mans, i els enciams plantant enciams.

Tinc complexe d'estúpid

No sé si sóc molt simplista, o potser un pèl curtet, però no acabo de veure-hi la coherència a l'avant-projecte de llei del govern del país veí sobre l'abort.

La majoria d'edat està fixada als divuit anys en tots els àmbits, importants i no tan importants: cas de poder conduir, comprar tabac, alcohol, i ser "independent dels pares" (qui no recorda la multitud d'autoritzacions per poder fer foteses que els nostres pares ens van haver de firmar abans dels divuit...). Fins aquí sembla que tothom hi està d'acord, i la tendència sembla que, fins ara, era a allargar les fronteres (cas del permís de ciclomotors) i no escurçar-les.

Doncs bé, resulta que una noia de menys de divuit anys no pot comprar un tetra-brick de "Don Simon", però sí que pot anar sola a una consulta d'un metge i demanar per treure-li la vida a un embrió sense que els seus pares se'n enterin.

Deu ser que se'm escapa quelcom, perquè no ho entenc. O potser sí que sóc curtet...En fi, m'ho hauré de plantejar.

Somia...però no dormis!

Un símptoma d'una bona salut mental i espiritual és tenir il·lusions i objectius vitals.

Acostumen a ser bones idees, bones intencions i bones fites, algunes d'elles clarament assequibles i d'altres més utòpiques. Com la immensa majoria de coses a aquesta vida, tenen un procés i una evolució. El que comença com a objectiu es pot anar diluint o enfortint en funció del grau de convenciment que es tingui, la voluntat que s'hi posi i els mitjans dels que es disposin.

Si realment decidim tirar el somni endavant i volem que es converteixi en realitat cal tenir una fonamentació sòlida, unes bones bases per garantir que el que volem val la pena, i aquí és on apareix el primer problema: cal instruir-se, a-prehendre, llegir, preguntar, discutir, assumir el per què ho volem, però sobretot escoltar. Això suposa un esforç, i no és senzill sortir de la supremacia del propi pensament per intentar entendre el de l'altri (tendim a creure'ns amb la raó, amb la possessió de la veritat, i fer l'esforç d'esborrar l'ego és complicat). En definitiva: el començament és complicat.

Però el que segueix encara és pitjor: aplicar els mitjans que tenim al nostre abast per assolir el somni sense dormir. Sigui quin sigui l'objectiu primer s'han d'aplicar els coneixements que abans hem assolit, però ens fa falta un petit complement: més esforç. Esforç per autoconvèncer-se, esforç per esforçar-se, esforç per adonar-se de la volatilitat del temps.

D'això en trec una conclusió: si diuen que estem en una societat on predomina la llei del mínim esforç, llavors vol dir que estem en una societat sense il·lusions, idees, objectius i somnis vertaderament rellevants, i si s'en té algun és inassequible. És a dir, les paraules estan molt bé però els fets...això ja ho faran uns altres!

Gràcies Teia!

Sobre la injustícia dels sous dels futbolistes

Un comentari recurrent quan es parla dels futbolistes és que els seus sous són injustos, i fins i tot immorals.
Aquesta crítica acostuma a vindre per la sana necessitat de pretendre la igualtat econòmica dins la societat: els molt rics són els dolents i els molt pobres els bons.
Així doncs, ens escandalitzem que per xutar una piloteta i córrer dins un rectangle de joc, hi hagi gent que cobri a l'any el que la immensa majoria no cobrarem treballant tota la vida, i això es plasma en dues idees:

1. No s'ho mereixen.
2. És immoral, perquè hi ha gent que no en té ni per pagar el col·legi dels fills.

Comencem per la primera. Si algú s'ha fet molt ric és perquè fa possible que molta gent disfruti d'un bé. Si en Bill Gates és molt ric és precisament perquè s'ha inventat una cosa de la que milions de persones al món se'n aprofiten, i ell, a canvi rep uns diners de cada una dels milions de persones que en gaudeix. Lògic, no?

Ara bé, què passaria si només hi haguessin 300 ordinadors al món? Segurament ell no seria tant ric, però també seria lògic que cada ordinador valgués una fortuna, ja que tothom en voldría un, però hi hauria més demanda que oferta i el preu es dispararia.
I què té a veure això amb en Messi?
Doncs que cada cop que deixa assentats al terra a 5 adversaris hi ha centenars de milers de persones que disfruten (tant o més que si estiguessin menjant un entrecot). Com que hi ha pocs futbolistes que ens facin gaudir i a sobre ho fan a tantíssima gent, és lògic que cobrin el que cobren, per molt que ens pesi als treballadors rasos...
Oferta-demanda: només es tracta d'això!
Pel que fa a la segona idea: trobem normal que molta gent pagui pocs diners per participar en una loteria i gràcies a l'atzar un d'ells pugui guanyar molts diners i fer-se ric. No és més just guanyar's-ho que no deixar-ho a l'atzar? Per què no ens escandalitzem, doncs quan algú guanya "l'Euromillon" gràcies a la sort? No conec ningú que protesti de tant en tant perquè no se li fan pagar més impostos als "afortunats" que els toca la loteria.

O dit d'una altra manera: és el mateix una piloteta de futbol que una piloteta del bombo de la loteria.
Si ens ho parem a pensar, a uns els tractem d'afortunats i als altres de lladres, aprofitats i mercenaris, i la única diferència és que uns han tingut sort apostant, i els altres suen i corren per guanyar diners.

Els preservatius i el Papa

No tinc res a afegir ni treure de l'article que us enllaço a continuació.
La veritat es la veritat, per molt que molts s'escarrassin a fer dobles lectures.
Chapeau Salvador!

http://paper.avui.cat/article//serveisioci//158449/la/solucio/som/nosaltres.html

Foteses

Transcric de La Vanguardia:

El ministro de Sanidad y Consumo, Bernat Soria, ha asegurado que el camino que sigue la Conferencia Episcopal con la campaña contra la ley del aborto es "distinto del que sigue la sociedad ".

I això és bo o dolent?

D'altra banda, no fa falta ser ministre per dir això, i alhora per ser ministre s'hauria de saber dir quelcom més que això. La sentència és evident, no?

Ponç Pilat

Avui fa una setmana vaig tenir l'oportunitat de veure un programa del 33 que sembla valdre la pena. "Singulars" es diu, i bàsicament es tracta d'entrevistes a persones que sobresurten en algun àmbit en concret i que hi assoleixen l'excel·lència.

Resulta que el singular de la nit era un català que portava 15 anys a Suècia investigant en cèl·lules mare, i havia rebut recentment el premi INGVARD (considerat el Nobel per a joves investigadors) en reconeixement a la seva tasca professional.

Una entrevista interessant. Primer va deixar clar que amb la tecnologia actual les investigacions amb embrions tenen els dies comptats, ja que falta molt poc per poder aconseguir cèl·lules mare a partir de teixit adult. Em va semblar una bona notícia pel món i dolenta per EUA, que sembla que va un pèl tard.

Tot lligant-ho amb l'actualitat que ha generat Obama va caure la següent la pregunta del presentador: "Li representa algun problema ètic manipular embrions per a les seves investigacions?"

A lo que ell respon: "No. Nosaltres treballem amb cèl·lules ja aïllades, no ens dediquem a aïllar-les en els embrions. No tenim cap responsabilitat sobre les decisions que prenen els qui ens les subministren. És l'elecció de les parelles: són elles que decideixen donar els embrions per la recerca. Les decisions difícils ja s'han pres abans que a nosaltres ens arribi el moment de treballar-hi".

Està clar que els aires de Suècia ho refreden tot. Iceman existeix.

Com és possible que se li en refoti d'on i com ha sortit el "material" en el que treballa cada dia? Com és possible evadir la responsabilitat de ser qui crea necessitat d'un "producte"?

Ponç Pilat no ho hagués fet millor.

Laporta (I)

Avui tinc ganes de crear polèmica, i com que per fer-ho he de tocar quelcom que la gent s'estimi parlaré d'en Joan Laporta, i no perquè sigui estimat sinó perquè representa un Club molt estimat.

Avui hi ha hagut molt de rebombori amb unes declaracions que l'amic Jan ha fet a primera hora del dia a la ràdio, on posava al seu lloc el president escopinya i l'Español (siusplau, deixem d'auto-enganyar-nos i escrivim-lo com el que és: una institució castellana) en sí.

He tingut la sort de sentir les declaracions, i el to que tenien eren com les famoses "No estamos tan mal", davant les penyes. Unes paraules pronunciades amb seguretat, amb autoritat (no autoritàries), amb força, i amb el convenciment de sentir-se recolzat per la veritat.

Aquest home pot ser el que sigui en la seva vida privada, no m'hi poso, però se li ha de reconèixer que quan parla es fa escoltar, ja que acostuma a ser molt assenyat i a "saber estar". L'únic problema que té és que a vegades se li nota que en segons quines situacions on hi veu injustícia passa del saber estar a dir la veritat d'una manera políticament incorrecta.



Casos com el citat "al loro", les gesticulacions a la grada d'Old Trafford i el d'aquest matí en són un bon exemple. El primer estava provocat per una brutal campanya de desprestigi personal i institucional per fer-lo caure, el segon d'una injustícia arbitral a les semifinals de la Champions afegit que no estava a la llotja (on SEMPRE ha mantingut la compostura), i el tercer per la immaduresa d'un dictador de les conserves, que no li dirigeix la paraula al president del Barça perquè creu que té dret a tempteig sobre tot jugador blaugrana que estigui en venta pel simple fet de compartir ciutat.

Defecte o virtut?

Virtut. Per què? Doncs perquè diu les coses pel seu nom, i això no agrada.

Si l'argument en contra és que un president sempre ha de mantenir la compostura i no perdre mai els estreps, que em presentin el president de la República Independent de Mart, ja que aquí a la terra, els humans tenim moments i moments, i la perfecció no existeix fora de la geometria.

Faré un Laporta (II), però això serà més endavant.