Més Plató i menys multes

Dissabte passat, mentre prenia un cafè a un bar, vaig fer ús de les grans protuberàncies acústiques que Déu m'ha dotat i vaig sentir un petit fragment d'una conversa de la taula del costat: "Qui es suïcida és covard amb la vida, però valent amb la mort". Hi vaig donar voltes uns minuts mentre intentava seguir la conversa de la meva taula, i després vaig passar pàgina.

Avui al diari llegeixo que el suïcidi ha passat a ser la primera causa de mort no natural, és a dir, no provocada directament per una malaltia. Així de cop sobta, però l'explicació estadística rau en que el nombre de suïcidis no ha augmentat, i en canvi, el que fins ara estava en el primer lloc de la macabra llista -els accidents de tràfic- ha disminuït.

De seguida m'han vingut al cap tots els esforços que es dediquen a la seguretat vial: la conscienciació contra els accidents, els controls de velocitat i les multes, la publicitat, les millores de les carreteres i una llarga llista de mesures per arreglar aquest problema. Però resulta que millorar en aquest sentit ha servit perquè ens n'adonem que n'hi ha un altre de la mateixa magnitud al qual no se li ha dedicat absolutament res.

Perquè? Perquè és molt més difícil d'arreglar? Doncs sí perquè és un problema de fons, i intentar arreglar-lo comportaria un canvi profund en el modus vivendi occidental, i ja se sap que el déu "estat del benestar" és intocable al segle XXI.

Hi ha part de malaltia, però sobretot hi ha la confusió que genera adonar-se de lo efímers que poden arribar a ser els objectius que ens marca el model de vida d'avui: fama, diners i bellesa.

Jo no sóc ningú per jutjar els motius però està clar que aquest trident és letal de necessitat i fins que no en siguem plenament conscients seguirem pagant cares les multes i la falta d'horitzó.