El futbol sí és important

"Som un país amb llengua pròpia, i quan sortim la fem servir".

Pep Guardiola

Lamentablement, ha fet més per Catalunya aquesta declaració de l'entrenador d'un equip de futbol que totes les ambaixades i discursos a l'estranger del govern català.

Sostres

Cito en Sostres:

La Creu

No vaig anar mai a cap escola relogiosa i no recordo cap crucifix en cap aula. En tot cas tampoc no crec que la Creu, cas de ser-hi, hagués mutilat o pertorbat o molestat cap dels meus companys. Ni a mi, per descomptat. Em sembla que en aquella edat, ni ens n’haguéssim adonat. Tot aquest renou organitzat pel PSOE i Esquerra sobre els crucifixos a les escoles em sembla lamentable en el sentit ideològic, però sobretot irreal, perquè no he detectat cap proliferació massiva de crucifixos a les escoles i organitzar un escàndol al voltant d’aquest afer crea un debat innecessari, sense causa. L’obsessió estalinista de la part d’Esquerra que des de Madrid més o menys controla Joan Tardà, arriba fins a l’extrem de pretendre regular per llei la presència o no de la creu també a les escoles privades. Tardà sembla confondre la laïcitat amb cremar esglésies. I capellans. Hi ha una Esquerra que sempre ha estat així, i que encara no ha fet la transició a la democràcia. Hi ha una esquerra que és encara totalitària, i que que continua pretenent encabir el món dins dels seus esquemes que moltes vegades són deliris. La sang està assegurada. Es vulgui o no es vulgui acceptar i molt més enllà dels fórceps paradigmàtics de l’esquerra catalana i de l’espanyola, a Catalunya el cristinanisme i el catolicisme són alguna cosa més que una confessió privada. Formen part de la nostra cultura, de la nostra concepció del món i de les nostres vides, siguem o no creients i encara que fins i tot siguem ateus. Si t’hi fixes bé, el que fem i pensem i la nostra manera de sentir-nos contents o culpables té sempre unes arrles molt concretes. No crec que tingui gaire sentit legislar negant-nos.

Entoses no hase falta desir nada mas.

Casualitats

Com anell al dit! Justament el dia que hi ha un parell de blogs que segueixo que parlen de l'educació, un meu germà m'envia aquesta vinyeta...

Quan dins el cistell hi ha una poma (o Sirera) podrida

Suposem que jo són un professor d'un col·legi i en una conversa privada afirmo que el col·legi on estic és una merda. Resulta que la resta dels meus companys i el director de l'escola s'en assebenten. Hi ha només, repeteixo, només tres opcions:

1.- Sóc coherent amb el que penso, per tant li dic al director que comenci a arreglar-me els papers perquè me'n vaig de l'escola

2.- El director em crida per parlar-ne. A partir d'aquí se'n deriven dos escenaris més possibles:

2.1.- Arribem a la conclusió que realment l'escola és una merda i que es pot canviar, i que la canviarem. Apareixem els dos davant tots els companys que es senten dolguts pel que he dit i els expliquem que pensem el mateix i que lluitarem per canviar-ho. Els companys ho entenen i ens hi ajuden.

2.2.- El director no pensa com jo: creu que sóc jo qui estic equivocat. Conseqüència: la mateixa que el punt 1.-

3.- Explico als meus companys el perquè de la merda. M'entenen i em recolzen. Fem fora al director per transformar la tifa en caviar.

Bé, no he vist cap d'aquestes combinacions possibles al diari els últims dies. D'això en dedueixo:

1.- En Daniel Sirera és un pocavergonya.

2.- Ell és conscient de la seva inutilitat, i sap que fora del món de la política no es podria guanyar el pa. Ergo segueix com estava, a veure com evolucionen els esdeveniments.

3.- Al PPC no hi ha ningú amb la suficient autoritat moral com per poder exercir de director d'escola.

4.- Hi ha certa gent que no sap el que volen dir paraules com vergonya, coherència, dignitat, fidelitat, lleialtat i saber fer. En Daniel Sirera n'és un.

5.- La coherència no és un valor arrelat al nostre dia a dia: si fos així, aquest tipus d'esdeveniments ens provocarien arcades, i no indiferència.

6.- No sé per què he escrit el post en "punts" numèrics, deu ser que no en sé més, o potser que se'm veu el plumero de ciències.

La selva

Ja hi tornem a ser. Seguint una costum que sembla mil·lenària per normal i quotidiana, durant les parades absurdes per les absurdes seleccions, hi ha una sèrie de guineus que hi treuen tot el suc a aquestes dates.

Segurament porten setmanes planejant-ho, no és difícil, només s'ha de mirar al calendari i buscar-hi la setmaneta de les seleccions. Saben que llavors, els centenars de periodistes esportius que viuen de llepar i rellepar i tornar a re-rellepar cada instant del que anomenen "actualitat esportiva" es queden sense feina.

Estan famèlics, com la lleona que volta quests dies pels Ports, i les guineus són conscients que només han d'ensenyar l'esquer perquè els lleons s'hi llencin. I això, es clar, significa que tota aquesta "actualitat esportiva" d'aquella setmana girarà entorn a l'esquer mossegat. La jugada perfecta: publicitat màxima sense competència.

Parlo de guineus com en Sandrusco, i lleons com en Canut.

Sandrusco: tants mesos necessites per mentir?

Canut: no hi ha més ex-jugadors del Barça que puguis anar a entrevistar a l'extranger amb els gastos pagats? Ja ho vas fer en l'anterior parada de seleccions, amb l'Etoo, i en vas omplir 4 Telenotícies i desenes de tertúlies esportives.

El fet és que dins aquesta selva no existeix la selecció natural, més aviat hem de parlar de selecció electoral, i en això tant les guineus com les lleones semblen Doctors, sobretot quan parlen ex-cathedra des de la còmoda butaca que tots els aficionats al futbol paguem quan apretem "Power" al televisor o la radio.

Informe encarregat per la Generalitat per saber l'opinió que ténen els nens de la Consellera Geli: 12.000€.

Conclusions: les criatures de 7 a 9 anys només saben que surt a "Polònia", les de 10 a 12 anys la reconeixen però no en saben el nom, i les de 13 a 14 sí que la reconeixen, però només com un personatge públic, no pel seu càrrec.

I les criatures de 16 anys? La coneixen?

Perdò, de criatures res, havia oblidat que la consellera les considera persones adultes. De fet, ella defensa que el criteri del farmacèutic pot decidir que fins i tot els de 13 també són adults.

Consellera, consellera... Els 12.000€ els podria haver invertit en sentit comú, i s'hauría estalviat el ridícul.

"29 people, too many people"

Aquest és, per mi, el vídeo més "pell de gallina" de U2. No només per la cançó, sinó pel lloc i les circumstàncies. El pare d'en Bono va morir la mateixa setmana del concert, cosa que es nota durant tota la actuació, pel to de la seva mirada i els seus gestos. A més era el primer concert de la gira a Irlanda, davant de 90.000 persones, i molt a prop de casa seva: Slane Castle.

La lletra pren un significat especial en aquestes circumstàncies, ja que està escrita pensant en la massacre d'Omagh, i els 30 segons finals del vídeo fan que s'aturi el temps imaginant què deuen sentir els partidaris d'un i altre bàndol, presents en aquell concert, escoltant a en Bono.

Altaveus amunt, i a disfrutar:

Per entendre la crisi

Un amic me'l ha recomanat vivament i entusiasta unes quantes vegades, i al final l'he mirat.
A ritme de sarcasme, és una paròdia que ajuda a entendre com hem arribat on som i de quina manera guanyen els que sempre guanyen.
Val la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=pFmYIFk5i1Q

Per què celebrem una derrota?

Apa, ben dit!

Jo no ho sabria dir millor, així que prefereixo mostrar les fonts:

http://paper.avui.cat/article/dialeg/174415/proposit/laporta.html


Que n'aprenguin! Ja és hora de reconèixer els mèrits (i el que no ho son) de les persones abans que reposin a una tomba.

Sobre les comparacions

L'últim dia del viatge que vam fer aquest estiu vam tenir l'ocasió de ser testimonis d'excepció d'una situació d'aquelles que et fa pensar en la persona.

Estàvem els dos tombats a la piscina d'un hotel molt ben parit, a Grècia, fent temps per agafar l'avió de tornada a casa.

Després de remullar-nos vam decidir aprofitar que ens havíem de quedar allà per força unes horetes per observar al nostre voltant i comentar la jugada.

Hi havia una mica de tot: una alemanya d'uns 45 anys amb un fill i una filla, una família jove d'anglesos posseïts per la lectura, una noia pèl-roja completament coberta de roba, vels i tovalloles perquè no li toqués el sol, una feliç i enamorada parella de jubilats, etc.

Però qui més va focalitzar la nostra atenció va ser una família d'italians. El pare, un home d'uns 35 anys, 1,90 d'estatura, moreno, primet però amb una prominent panxa de cervesa, un banyador tipus "boxer" i unes ulleres de sol al més pur estil Stallone.

La mare, de similar edat, rossa i molt guapa.

La filla (l'Anita) d'uns 7 anys, era una mena de perfil perfecte de filla única mimada. Estava aborrida de que ningú li fes cas ni jugués amb ella, plorava cada 12-13 minuts, i quan algun del cónjugues li feia una broma per estimular-li les neurones ella es posava a plorar -naturalment- i començava a repartir-los plantofades i puntades de peu per venjar-se.

Vam estar contemplant aquesta escena rera la protecció de les ulleres de sol un parell d'horetes, i la veritat, va ser molt entretingut. L'Anita va aprofitar la primera ocasió que va tenir per intentar fer amistat amb el fill de la alemanya, que devia ser de la seva edat. El nen feia de nen, i intentava impressionar la noia executant unes "llargues" cabussades de 2 metres, sempre seguides d'una mirada de reüll per comprovar que efectivament l'Anita l'havia vist. Ella el mirava divertida mentre buscava entre la bossa de la seva mare les ulleres roses de la "Hello kitty" per bussejar i es posava dins l'aigua per acompanyar-lo en el silenci que brinda la ignorància de l'idioma aliè.

La veritat és que li havia canviat la mirada, i tot i les ulleres d'anar sota aigua, els seus ulls irradiaven la felicitat que durant les últimes hores, acompanyada dels seus pares, no havia tingut. Unes cabussades, una pilota de plàstic, un flotador i el seu nou amic ari. No li faltava res més, era completa: era feliç.

El problema és que al seu pare amb pinta de mafiós se li va acabar el mojito i va haver d'incorporar-se, cosa que va fer que veiés a la seva filla dins l'aigua. La reacció va ser immediata: "Anita!!!" acompanyat d'un gest amb el dit tot indicant la posició de la tumbona de la nena. La consigna era clara: surt ara mateix de l'aigua, deixa de passar'te-ho bé amb aquest desconegut i vine a jeure amb els teus pares i a assaborir la calma i l'aburriment que tant car ens ha costat.

A la cinquena vegada de repetir el gest, la pobre Anita va obeïr i es va haver de conformar en mirar des de la distància de la seva tumbona com l'alemany disfrutava de l'aigua i el seu pare del 6è mojito del matí.

Així va passar una horeta. El nen ja havia sortit de l'aigua amb tot el cos arrugat, i l'Anita va intentar que els seus pares li fessin cas amb un parell de plors i gestos carinyosos sense aconseguir-ne gaire res.

De cop i volta va entrar una altra família a l'escenari: uns italians de la mateixa edat, més senzills i humils, no tan guapos ni tan rics, amb una filla un pèl més gran que l'Anita. Deixen les tovalloles damunt la tumbona; la mare pren el sol i el pare es treu la camiseta i agafa una pilota. Davant la mirada incrèdula de la primera família d'italians, el nouvingut agafa a la filla i se la emporta a la piscina, concretament a la part fonda. Allà comença a jugar amb ella i utilitza la pilota per motivar a la nena a aprendre a nedar, a lo que ella contesta amb sonores riallades. El pare i la filla rebossen felicitat dins l'aigua.

Lluny de tenir enveja, l'Anita agafa una seva nina i s'acosta a l'aigua per tal d'intentar seduir a l'aprenent de nedadora amb una Barby. Però la nena està feliç amb el seu pare. A ell se'l veu disfrutar com un nen petit de la seva filla: tots dos són feliços. Quanta felicitat!

Aquesta escena ha estat observada amb tot detall pel panxut amb pinta de mafiós, i sembla que l'ha tocat. Sembla trasvalssat, neguitós. No pare de mirar amb enveja a la família que acaba d'arribar, i com més feliços veu a pare i filla jugant dins l'aigua, més seriós es posa ell. Veure la seva filla descobrint un altre significat de la paraula "pare", que fins ara li era desconegut, li cou. L'Anita està embadalida amb els nouvinguts, no para de mirar i gaudir dels seus jocs i rialles.
El pare mafiós s'adona dels sentiments que està experimentant la seva filla, això el fa reflexionar i el seu rostre agafa un caire de profunda meditació.

L'Anita mira al pare i la filla jugant, el pare de l'Anita la mira a ella, al pare i a la filla, nosaltres els mirem a tots, no sé si algú ens mira a nosaltres. Tot plegat és molt interessant!

De cop i volta el panxut deixa el mojito i agafa una pilota tot cridant a l'Anita perquè l'acompanyi a jugar lluny de la piscina. No pot més. La comparació entre la seva relació pare-filla i la que acaba de veure l'ha fet reaccionar. Sap que si no actua de seguida d'acord amb la seva consciència aquesta nit no podrà dormir i torna a dir a l'Anita de forma forçadament carinyosa si vol jugar amb ell. Ella se'n-hi va encantada: sembla que sigui la primera vegada que el seu pare vol jugar amb ella (potser ho és), i comencen a passar-se la pilota de plàstic i a riure.

Coherència

"Una utopía es una verdad prematura, por eso vale la pena luchar por ella", Carme Chacón dixit.
Jo dic: "Un embrión es un ser humano prematuro, por eso vale la pena luchar por él".

Interessant

Simplement interessant. És una entrevista on hi ha una sèrie de punts de vista, de reflexions d'un monja més llesta que la gana. Si teniu temps per veure'l no us deixarà indiferents.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

Sobre el funcionariat

Moralment i econòmicament desastrós: això és el que penso del sistema de funcionariat del país veï, i per desgràcia també nostre. La fama se la ténen més que merescuda.

Lloc de treball pragmàticament vitalici i un sou més que acceptable: tot això sense necessitat de rendir a un nivell normal i independentment de la implicació i l'esforç aportats.

Això és lògic? Perquè uns hem d'esforçar-nos per fer el nostre treball millor, i patim pel nostre lloc de treball quan van maldades, i les passem canutes per cobrar el que cobren els funcionaris?

Ja n'hi ha un tip, que diria la Pilar!!

No volem gent a les finestretes que se'ls en refumi les hores que haguem d'esperar quan se'n van a esmorzar!

No volem que els que treballen per la societat siguin els més acomodats de la mateixa!

No volem garantitzar vitaliciament el treball als que menys se'ls exigeix!

No volem que els nostres fills arribin un dia a casa i ens diguin que ells de grans volen ser funcionaris, perquè és el que sempre han somniat: treballar poc, amb poca responsabilitat, amb plenes garanties i un sou que molts voldrien.

Ara bé, com que generalitzar no és inteligent diré que potser hi ha algun funcionari que intenta fer bé, ràpid i eficientment el seu treball. Jo no en conec a cap. En canvi en conec molts (molts) que sembla que et perdonin la vida quan t'atenen.

La meva opinió és que si no pots motivar a una persona la perds, i com que les motivacions laborals cuotidianes d'aquests personatges no existeixen, tenim el que ens mereixem.

De qui és culpa? No crec que sigui dels funcionaris, sinó dels que ho van parir així, i sobretot dels que veuen que no funciona però no ténen el que s'ha de tenir per fer un cop sobre la taula i posar-hi ordre.

Ja s'acosta

Les lletres comencen a fruïr constantment pel cap: cada pocs minuts una de diferent.
Tocaran aquesta? Potser no...sería una pena...
Tornarà a enrotllar-se la senyera al cos?
Tornarà a acabar amb un "we'll never forget this night!"?
Durarà tan "poc" com l'altre?
Hauran perdut energia després d'aquests anys?
Masses coses a pensar, encara falten masses dies!

Un parell d'anys i seguim igual

En Marc m'ha tocat la fibra...

De vegades llegeixo coses que expressen tan bé el que penso que em veig incapaç de transmetre-les millor que l'autor, i al llegir el post d'en Marc ( http://mcassany.blogspot.com/2009/06/no-ho-veieu.html ) m'ha vingut al cap un text que tinc guardat a l'ordinador:

Dependencia o independencia de Catalunya

ALFONS LÓPEZ TENA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da.

Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable.

Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena

Això ho va escriure l'octubre del 2007. Sembla mentida que encara sigui completament vigent.

En fi...

Moltes felicitats!

Ara diria allò de:"Des de En fi... volem felicitar, etc." però com que de moment només tinc consciència de ser un, diré que felicito a la Pastanaga Verda pels èxits aconseguits recentment.

Crec que és just.

I necessari!

http://www.rac1.org/elmon/?p=24124

S'acosta la jornada de reflexió

Doncs reflexionem...

Mn. Guardiola

Si un escolta un senyor que acostuma a vestir de fosc i que durant 10 mesos, cada diumenge, repeteix un discurs on les paraules més emprades són:

- Humilitat

- Millora

- Treball

- Esforç

- Disciplina

- Companyonía

- Fe

- Ordre

- Respecte

- Superació personal i col·lectiva

- Justícia

Què és el primer que ens passa pel cap?

Enciams

Ja la tornem a tenir liada. El tripartit s'ha entossudit a posar-li una mica de salsa a la nostra rutina diària, i tornen a donar ales als convergents.

Aquest cop toquen les ajudes per la compra de cotxes.

Espanya, país que destaca per la seva potent indústria de l'automòbil, s'ha apuntat al carro dels francesos i alemanys (els propietaris reals de la industria automobilística i qui, per tant es beneficiarà de les esmentades ajudes), i per ajudar-la es vol gastar centenars de milions d'euros en subvencions per reactivar la compra de cotxes.

A Catalunya, com que som diferents, el pla d'ajudes serà diferent que a la resta de territoris. Els socialistes volen augmentar els ingressos de la Generalitat en concepte de l'impost de matriculació, permetent la subvenció a cotxes de major cilindrada i més emissió de CO2, cosa que grava més impostos que els ecològics i permetria que les ajudes li surtíssin gratis a la Generalitat. Ara bé, als capitans enciams se'ls en refot la crisi i s'escandalitzen per la proposta. Li va faltar temps a l'enciam en cap (J.Herrera) per sortir per la TV i reclamar que se'ls ha de tenir en compte, que ells també formen part del Govern.

M'imagino el fart de riure que es devia fer en Castells veient les declaracions, les pulsacions d'en Montilla mantenint el seu ritme habitual, algo així com les de Miguel Indurain mentre camina tranquilament, impertèrrit davant la tempesta, i els convergents fregant-se les mans, i els enciams plantant enciams.

Tinc complexe d'estúpid

No sé si sóc molt simplista, o potser un pèl curtet, però no acabo de veure-hi la coherència a l'avant-projecte de llei del govern del país veí sobre l'abort.

La majoria d'edat està fixada als divuit anys en tots els àmbits, importants i no tan importants: cas de poder conduir, comprar tabac, alcohol, i ser "independent dels pares" (qui no recorda la multitud d'autoritzacions per poder fer foteses que els nostres pares ens van haver de firmar abans dels divuit...). Fins aquí sembla que tothom hi està d'acord, i la tendència sembla que, fins ara, era a allargar les fronteres (cas del permís de ciclomotors) i no escurçar-les.

Doncs bé, resulta que una noia de menys de divuit anys no pot comprar un tetra-brick de "Don Simon", però sí que pot anar sola a una consulta d'un metge i demanar per treure-li la vida a un embrió sense que els seus pares se'n enterin.

Deu ser que se'm escapa quelcom, perquè no ho entenc. O potser sí que sóc curtet...En fi, m'ho hauré de plantejar.

Somia...però no dormis!

Un símptoma d'una bona salut mental i espiritual és tenir il·lusions i objectius vitals.

Acostumen a ser bones idees, bones intencions i bones fites, algunes d'elles clarament assequibles i d'altres més utòpiques. Com la immensa majoria de coses a aquesta vida, tenen un procés i una evolució. El que comença com a objectiu es pot anar diluint o enfortint en funció del grau de convenciment que es tingui, la voluntat que s'hi posi i els mitjans dels que es disposin.

Si realment decidim tirar el somni endavant i volem que es converteixi en realitat cal tenir una fonamentació sòlida, unes bones bases per garantir que el que volem val la pena, i aquí és on apareix el primer problema: cal instruir-se, a-prehendre, llegir, preguntar, discutir, assumir el per què ho volem, però sobretot escoltar. Això suposa un esforç, i no és senzill sortir de la supremacia del propi pensament per intentar entendre el de l'altri (tendim a creure'ns amb la raó, amb la possessió de la veritat, i fer l'esforç d'esborrar l'ego és complicat). En definitiva: el començament és complicat.

Però el que segueix encara és pitjor: aplicar els mitjans que tenim al nostre abast per assolir el somni sense dormir. Sigui quin sigui l'objectiu primer s'han d'aplicar els coneixements que abans hem assolit, però ens fa falta un petit complement: més esforç. Esforç per autoconvèncer-se, esforç per esforçar-se, esforç per adonar-se de la volatilitat del temps.

D'això en trec una conclusió: si diuen que estem en una societat on predomina la llei del mínim esforç, llavors vol dir que estem en una societat sense il·lusions, idees, objectius i somnis vertaderament rellevants, i si s'en té algun és inassequible. És a dir, les paraules estan molt bé però els fets...això ja ho faran uns altres!

Gràcies Teia!

Sobre la injustícia dels sous dels futbolistes

Un comentari recurrent quan es parla dels futbolistes és que els seus sous són injustos, i fins i tot immorals.
Aquesta crítica acostuma a vindre per la sana necessitat de pretendre la igualtat econòmica dins la societat: els molt rics són els dolents i els molt pobres els bons.
Així doncs, ens escandalitzem que per xutar una piloteta i córrer dins un rectangle de joc, hi hagi gent que cobri a l'any el que la immensa majoria no cobrarem treballant tota la vida, i això es plasma en dues idees:

1. No s'ho mereixen.
2. És immoral, perquè hi ha gent que no en té ni per pagar el col·legi dels fills.

Comencem per la primera. Si algú s'ha fet molt ric és perquè fa possible que molta gent disfruti d'un bé. Si en Bill Gates és molt ric és precisament perquè s'ha inventat una cosa de la que milions de persones al món se'n aprofiten, i ell, a canvi rep uns diners de cada una dels milions de persones que en gaudeix. Lògic, no?

Ara bé, què passaria si només hi haguessin 300 ordinadors al món? Segurament ell no seria tant ric, però també seria lògic que cada ordinador valgués una fortuna, ja que tothom en voldría un, però hi hauria més demanda que oferta i el preu es dispararia.
I què té a veure això amb en Messi?
Doncs que cada cop que deixa assentats al terra a 5 adversaris hi ha centenars de milers de persones que disfruten (tant o més que si estiguessin menjant un entrecot). Com que hi ha pocs futbolistes que ens facin gaudir i a sobre ho fan a tantíssima gent, és lògic que cobrin el que cobren, per molt que ens pesi als treballadors rasos...
Oferta-demanda: només es tracta d'això!
Pel que fa a la segona idea: trobem normal que molta gent pagui pocs diners per participar en una loteria i gràcies a l'atzar un d'ells pugui guanyar molts diners i fer-se ric. No és més just guanyar's-ho que no deixar-ho a l'atzar? Per què no ens escandalitzem, doncs quan algú guanya "l'Euromillon" gràcies a la sort? No conec ningú que protesti de tant en tant perquè no se li fan pagar més impostos als "afortunats" que els toca la loteria.

O dit d'una altra manera: és el mateix una piloteta de futbol que una piloteta del bombo de la loteria.
Si ens ho parem a pensar, a uns els tractem d'afortunats i als altres de lladres, aprofitats i mercenaris, i la única diferència és que uns han tingut sort apostant, i els altres suen i corren per guanyar diners.

Els preservatius i el Papa

No tinc res a afegir ni treure de l'article que us enllaço a continuació.
La veritat es la veritat, per molt que molts s'escarrassin a fer dobles lectures.
Chapeau Salvador!

http://paper.avui.cat/article//serveisioci//158449/la/solucio/som/nosaltres.html

Foteses

Transcric de La Vanguardia:

El ministro de Sanidad y Consumo, Bernat Soria, ha asegurado que el camino que sigue la Conferencia Episcopal con la campaña contra la ley del aborto es "distinto del que sigue la sociedad ".

I això és bo o dolent?

D'altra banda, no fa falta ser ministre per dir això, i alhora per ser ministre s'hauria de saber dir quelcom més que això. La sentència és evident, no?

Ponç Pilat

Avui fa una setmana vaig tenir l'oportunitat de veure un programa del 33 que sembla valdre la pena. "Singulars" es diu, i bàsicament es tracta d'entrevistes a persones que sobresurten en algun àmbit en concret i que hi assoleixen l'excel·lència.

Resulta que el singular de la nit era un català que portava 15 anys a Suècia investigant en cèl·lules mare, i havia rebut recentment el premi INGVARD (considerat el Nobel per a joves investigadors) en reconeixement a la seva tasca professional.

Una entrevista interessant. Primer va deixar clar que amb la tecnologia actual les investigacions amb embrions tenen els dies comptats, ja que falta molt poc per poder aconseguir cèl·lules mare a partir de teixit adult. Em va semblar una bona notícia pel món i dolenta per EUA, que sembla que va un pèl tard.

Tot lligant-ho amb l'actualitat que ha generat Obama va caure la següent la pregunta del presentador: "Li representa algun problema ètic manipular embrions per a les seves investigacions?"

A lo que ell respon: "No. Nosaltres treballem amb cèl·lules ja aïllades, no ens dediquem a aïllar-les en els embrions. No tenim cap responsabilitat sobre les decisions que prenen els qui ens les subministren. És l'elecció de les parelles: són elles que decideixen donar els embrions per la recerca. Les decisions difícils ja s'han pres abans que a nosaltres ens arribi el moment de treballar-hi".

Està clar que els aires de Suècia ho refreden tot. Iceman existeix.

Com és possible que se li en refoti d'on i com ha sortit el "material" en el que treballa cada dia? Com és possible evadir la responsabilitat de ser qui crea necessitat d'un "producte"?

Ponç Pilat no ho hagués fet millor.

Laporta (I)

Avui tinc ganes de crear polèmica, i com que per fer-ho he de tocar quelcom que la gent s'estimi parlaré d'en Joan Laporta, i no perquè sigui estimat sinó perquè representa un Club molt estimat.

Avui hi ha hagut molt de rebombori amb unes declaracions que l'amic Jan ha fet a primera hora del dia a la ràdio, on posava al seu lloc el president escopinya i l'Español (siusplau, deixem d'auto-enganyar-nos i escrivim-lo com el que és: una institució castellana) en sí.

He tingut la sort de sentir les declaracions, i el to que tenien eren com les famoses "No estamos tan mal", davant les penyes. Unes paraules pronunciades amb seguretat, amb autoritat (no autoritàries), amb força, i amb el convenciment de sentir-se recolzat per la veritat.

Aquest home pot ser el que sigui en la seva vida privada, no m'hi poso, però se li ha de reconèixer que quan parla es fa escoltar, ja que acostuma a ser molt assenyat i a "saber estar". L'únic problema que té és que a vegades se li nota que en segons quines situacions on hi veu injustícia passa del saber estar a dir la veritat d'una manera políticament incorrecta.



Casos com el citat "al loro", les gesticulacions a la grada d'Old Trafford i el d'aquest matí en són un bon exemple. El primer estava provocat per una brutal campanya de desprestigi personal i institucional per fer-lo caure, el segon d'una injustícia arbitral a les semifinals de la Champions afegit que no estava a la llotja (on SEMPRE ha mantingut la compostura), i el tercer per la immaduresa d'un dictador de les conserves, que no li dirigeix la paraula al president del Barça perquè creu que té dret a tempteig sobre tot jugador blaugrana que estigui en venta pel simple fet de compartir ciutat.

Defecte o virtut?

Virtut. Per què? Doncs perquè diu les coses pel seu nom, i això no agrada.

Si l'argument en contra és que un president sempre ha de mantenir la compostura i no perdre mai els estreps, que em presentin el president de la República Independent de Mart, ja que aquí a la terra, els humans tenim moments i moments, i la perfecció no existeix fora de la geometria.

Faré un Laporta (II), però això serà més endavant.

Felicitat

Hi ha alguna cosa que ompli més a un barcelonista que veure com els que cada dia t'insultaven i menyspreaven, ara et glorifiquen i t'omplen de foretes?
Atenció a l'article de tot un diari Marca, d'avui:


AMALIO MORATALLA
Me niego a 'jugar' a una Liga devaluada
09/02/09 - 17:30.

En este momento que vivimos donde todo parece devaluarse, me niego a compartir el criterio de que esta Liga donde el Barcelona arrasa es una competición mediocre. Los azulgranas ganan, golean y juegan bien, y no, precisamente, porque los demás son unos mantas.
No es así. Como tampoco lo fue el año pasado cuando el Real Madrid se llevó el torneo de calle. Y no quiero comparar el nivel de fútbol, este Barcelona está a años luz de aquel Real Madrid.
Vamos a poner las cosas en su sitio: el Barcelona bate todos los registros a estas alturas y va a marcar aún más de aquí al final. Es un super equipo –al que le faltan los títulos- que no tiene rival ni en España ni en Europa. Es algo que no había pasado nunca, algo atípico, que sólo tiene aspectos positivos y que, aunque no empeñemos en lo contrario, está alegrando un torneo tan grande como es nuestra Liga.
No tiene competencia, es un equipo mítico que pasará a la historia por algo más que los resultados. Pep ha conseguido un equilibrio, un estilo y una ambición futbolística sin precedentes. Esto no es devaluar nada, esto es dar con la tecla: suerte de elegir a un entrenador, tener a los mejores es el vestuario y hacerles jugar al fútbol como los ángeles.
Un equipo divino que gusta hasta a los rivales que caen en sus garras. Va a ser un conjunto que rescatará muchas voluntades de niños y mayores. La generación de chavales que les está disfrutando, como ya hizo el Dream Team de Cruyff, se va a poner esa camiseta. Un patrimonio incalculable que tendrá consecuencias en los años venideros. El barcelonismo crece. Un intangible brutal para una entidad con vocación universal.
Su superioridad aplasta, su velocidad de vértigo no es perseguible por nadie. Esto, señores, no es estar en una competición mediocre. Esto es tener la suerte de disfrutar de un equipo mítico, en un gran campeonato. Y les ruego que lo hagan, es tan bueno y tan grande, que es finito y perecedero. Este nivel de perfección en un equipo de fútbol es algo insólito. Por eso hay que saborearlo despacio.
Señores, a disfrutar. Menos buscar los valores negativos y más deleitarse con un equipo que juega un fútbol del futuro. De verdad, pasarán muchos años antes de volver a disfrutar de algo parecido. Tenemos una gran Liga y el equipo más grande… ¿Qué más podemos pedir?

Quin mal d'ulls!

M'ha semblat molt curiós aquest muntatge. Avui poques lletres: li cedeixo el pas a les imatges.
A veure qui aguanta 20 segons mirant-la fixament als ulls...

Boadella

Diu "La Vanguardia":

El director de Els Joglars, Albert Boadella, ha asegurado que aceptó la oferta de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, para dirigir los Teatros del Canal "por la necesidad, o para mí, en este momento mejor, por el placer, de no tener que trabajar en Catalunya".

(...)

Finalmente, confesó que está feliz en Madrid, a la que considera "una ciudad" y no "una capital de provincia como Barcelona". Pero admitió que lo que más le cuesta es vivir en una "gran urbe" porque lo que le gusta es vivir en su "exilio dorado" en Girona. Por ello, alterna los dos.

Senyor Boadella, faci'ns un favor, un immens favor: vagi-se'n a Madrid i no torni. Ni a Catalunya ni (especialment) a Girona. Estem tan i tan bé quan no el veiem ni el sentim!
Un tot-terreny ideològic com vostè, que pot passar de patrocinador de l'esquerra antifranquista catalana a "evolucionar" fins al punt de fundar Ciutadans i recolzar Union, progreso y democracia, segur que pot evolucionar encara més i no emprenyar als catalans amb la seva presència. Li cedim els honors a la presidenta dels mitjons crema.

Tinc una pregunta, però només si em respon

Genial intervenció la d'ahir, del president del Govern del país veí al programa "Tengo una pregunta para usted".
Com que el tema de la crisi ja cansa i les deficiències i omissions del govern són tan flagrants que fan perdre el gust de la crítica, prefereixo tocar allà on més mal li va fer al de la cella parabòlica.
Un "jove" de 29 anys, que no semblava precisament de dretes (això de portar jerseis normals i no portar camisa al programes de televisió delata) li va dir les coses pel seu nom: "Perquè el seu govern, que parla d'Aliança de civilitzacions i pacifisme, permet vendre guerra, mort i destrucció, i que la indústria armamentística espanyola vengui armes a països que no respecten els drets humans, com Colombia o Israel?".
El de la cella, com de costum, se'n va anar per les branques per intentar sortir-se'n davant d'un fet tan evident, però el noi li va anar insistint que no li expliqués tonteries, i li digués quina era la presència d'armes espanyoles al conflicte de Palestina i quantes persones havien matat en aquestes darreres setmanes.
El pobre president va haver de dir que la presència d'armes "nacionals" era mínima i que no havien matat ningú, a lo que el noi li contesta "como lo sabe?", i el cellut, convençut, respon:"son los datos que puedo aportar".
Genial, excels! Això sí que és un president del govern, i no lo que corre pel món! Això és coherència i estar informat del que passa a casa teu!

Què n'opineu?

El nou disc dels eterns ja està en marxa. D'aquí poc més d'un mes ja podrem contribuïr a pagar-los les seves mansions, però mentrestant ens deixen un petit tastet per anar fent boca.
Què n'opineu? La veritat és que la primera vegada que escoltes una cançó no la pots digerir del tot, almenys jo, però a simple vista sembla que han canviat de registre.

En època de crisi, gastem!

Llegeixo al diari que aquest estiu es reasfaltarà la carretera Barcelona de Girona de punta a punta. Sembla ser que l'ajuntament pensa que és la millor manera de gastar gran part dels diners que tan amablement ens ha donat el Sr. Zapatero per pal·liar la crisi i donar feina al sector de la construcció.
A la mateixa notícia ens expliquen que hi ha un projecte que preveu fer-li un rentat de cara més profund a la mateixa via, demoldre-la de punta a punta i arreglar tot el clavegueram. Però degut a la seva complexitat es deixa per més endavant, quan s'hagi acabat l'AVE, per tal de no afectar més la mobilitat i la fluïdesa de circulació del que ho faran aquestes obres quan comencin a excavar en serio la futura estació. És a dir: aquest estiu la reasfaltaran, i quan s'hagi acabat l'AVE ho tornaran a fer però més fons.
És de broma de mal gust.
L'Ajuntament sap perfectament que l'excavació de l'estació durarà 400 dies i comportarà el pas d'un camió cada uns dos minuts. Això suposarà que cada dia passin uns 300 camions pel centre de Girona transportant terra, als quals encara cal afegir els camions de formigó o d'estructures metàl·liques. Algú s'imagina com quedarà la reasfaltada carretera Barcelona després de tot aquest batibull de camions?
Jo crec que feta un nyap, però això no importa, el que importa és gastar els diners, encara que una inversió que hauria de durar uns 9-10 anys en condicions normals només en duri un parell.
Visca Girona. Visc a Girona.

Probablement

Estúpida campanya i estúpida rèplica, tant dels ateus com dels devots.
Si analitzem la frase descobrim coses interessants:

- Si és probable que Déu no existeixi llavors, encara que sigui molt petita, existeix la probabilitat que sí que existeixi. Estadística elemental: encara que hi hagi un 99,99% de probabilitats que passi A, hi ha un 0,01% de probabilitats que passi B. Per tant, senyors ateus: tal i com indica la paraula, no probabilitzeu siusplau, sinó afirmeu amb totes les conseqüències que comporti. O deixeu d'anomenar-vos ateus i passeu-vos a l'agnosticisme...

- Si realment creuen i afirmen que no existeix, per què fer publicitat on hi aparegui la paraula que es nega? No ho entenc. Jo no crec en els OVNIS, i no se'm acudiria anar-ne parlant contínuament, ja que si no crec que existeixin, per què donar-los-hi importància? Per què escriure la paraula OVNI? Si estic convençut del que crec no ho escric ni pago diners perquè una ciutat sencera vegi tot el dia la paraula en la que es suposa que no crec, pel simple fet que com que no hi crec m'importa un rave!

- De veritat es pensen que poden convèncer algú de la existència o no d'un Ésser Suprem amb un anunci d'una frase d'onze paraules? S'ha d'estar molt fotut per pensar que pot funcionar i per canviar d'opinió per aquesta frase. O sigui que aquesta és la millor frase que se'ls ha acudit per resumir o contradir milers i milers de pàgines de llibres d'estudis, tesis doctorals, monografies, etc. de milers de pensadors, filòsofs i teòlegs? Això si que és capacitat de síntesi, i no lo de les "xuletes" d'examen!

- Lo de "deixa de preocupar-te" és de matrícula d'honor. O sigui que creure en Déu vol dir anar preocupat per la vida...Tinc la sensació que això cau pel seu propi pes. Chapeau!

- "Gaudeix de la vida" D'aquesta última perla en dedueixo que el món està molt pitjor del que creia, ja que hi ha molts milions de persones (però molts i molts) que no gaudeixen de la seva existència per culpa de la seva creença. Proposo a tots els creients que demà vagin al metge i demanin la baixa laboral per depressió, i quan el bo del doctor pregunti: "Però per què? Què et passa? Què et fa mal?", li responguin:"L'ànima doctor: sóc creient. Recepti'm Prozac siusplau".

Ara, que els cristians evangèlics que han contraatacat s'han quedat a gust i no es queden lluny de la seva antítesi: "Déu sí que existeix. Gaudeix de la vida en Crist".
El responsable de la campanya ha dit que "tots poden expressar lliurement les seves opinions i els seus drets fonamentals, i nosaltres també". Tela amb la venjança.

Demà pagaré 100€ a un tiu perquè hi clavi al seu cotxe la següent enganxina:"M'agrada el cafè sol, llarg, amb sucre morè i un pèl d'escuma. El Barça és amb tota seguretat el millor equip d'Europa, existeix, no em preocupa gens i em fa gaudir molt de la vida". Amb una mica de sort sortiré al diari i tindré el meu minut de glòria a la tele.

Felicitar

Efectivament, ja tocava.
Estem en èpoques de felicitacions: de Nadal, d'any nou, escrites a mà, per sms, de viva veu i fins i tot pel Facebook. Tot plegat està molt estès i sembla el més normal del món, però em sembla curiós.

Diu el diccionari:

Felicitar

[1696; del ll. felicitare 'fer feliç', per imitació del fr. féliciter 'congratular']

v 1 tr 1 Expressar a algú, de paraula o per escrit, la satisfacció que hom sent amb motiu d'algun fet feliç per a ell. Encara no l'he felicitat per la seva actuació. M'ha felicitat per la bona educació dels nostres fills.

v 2 Expressar a algú, de paraula o per escrit, el desig que sigui ben feliç, en ocasió d'una festa anual o una commemoració personal. Felicitar algú per Nadal, pel seu sant, pel seu aniversari.

2 pron Considerar-se plenament satisfet per alguna cosa. Ara em felicito d'haver-hi anat.

Ara ho veig més clar! Efectivament, si felicito el Nadal algú (v 1) és perquè per a ell el Nadal és un motiu de felicitat. Això vol dir que si jo sé que a algú no li provoca aquest estat no l'hauria de felicitar? És una possibilitat, però (v 2) també puc felicitar el Nadal per desitjar-li felicitat en aquesta data tan especial, cosa que em tranquil·litza, ja que em faria molta mandra haver de preguntar a tothom a qui vull dir el "Bon Nadal!" si per a ell significa quelcom transcendental el dia 25 de desembre!
D'altra banda, no tinc tan clara la utilitat del "Feliç 2009!". Sincerament, sóc un escèptic de les celebracions especials pel fet de canviar d'any. Alguns diuen que és per acomiadar un any com es mereix i donar la benvinguda al que entrem, però jo soc del parer que l'únic que passa és que canviem de dia, d'un que forma part del cicle de 365 dies al que hem anomenat 2008 al següent, que anomenarem 2009.